La impossible justícia històrica

Amb independència de com acabi judicialment l'afer, la renovada crisi d'Irlanda del Nord arran de la detenció de Gerry Adams posa de manifest un problema moral i en planteja un altre d'ordre polític. Sobretot perquè, 16 anys després de la firma dels Acords de Pau de Divendres Sant (1998), els actors enfrontats en un conflicte interminable –Belfast és encara avui dia una ciutat dividida per murs, físics i mentals, i plena de casernes que són veritables fortaleses que trenquen i embruteixen aquí i allà el continu urbà– encara no han resolt un tema crucial: com fer front al passat, als crims del passat, per tirar endavant el futur.

En una de les seves obres més influents, La condició humana, la teòrica política Hannah Arendt va deixar escrit el següent: “L'alternativa al perdó, però de cap manera el seu oposat, és el càstig. Tots dos tenen en comú que tracten de posar fi a alguna cosa que sense fer-hi res podria continuar indefinidament. Per tant, és molt important, un element estructural en l'àmbit dels assumptes humans, [saber] que els homes són incapaços de perdonar allò que no poden castigar i que són incapaços de castigar el que ha resultat ser imperdonable. Aquest és el veritable senyal d'identitat d'aquells delictes que, des de Kant, s'anomenen un mal radical i sobre la naturalesa dels quals sap tan poc…” Després, quan el 1961 va ser present a Jerusalem en el judici contra l'assassí nazi Adolf Eichmann, va encunyar el terme de “banalitat del mal”, plantejant-se si el mal és quelcom radical però només producte de la irreflexió, tot plegat, la tendència de la gent comuna a obeir ordres, d'acord amb l'opinió de les masses, sense avaluar críticament les conseqüències dels seus actes o de la seva paràlisi.

Perdó o incapacitat de perdonar, crim i càstig, justícia o justícia històrica, injustícia… Conceptes que es barregen en el terrible cas de la vídua Jean McConville, assassinada per l'IRA el 1972, i, per extensió, en tots aquells crims comesos a Irlanda del Nord, d'una banda i de l'altra, abans del 1998. Conceptes igualment en dansa en processos de reconciliació després de conflictes sagnants –semblants o quasi, en tant que la sang sempre és roja–, com ara Sud-àfrica, però també Bòsnia, Ruanda, Xile, l'Argentina, el Paraguai, l'Uruguai, la llista és interminable, el País Basc i, encara una mica més enrere, el franquisme i la Guerra Civil espanyola.

Quan se'n coneixen els detalls, la mort de Jean McCoville resulta imperdonable. Si s'analitza el marc general de la situació a l'Ulster entre el 1966 i el 2000 –per no remuntar-se a una història de segles rica en barbaritats–, aleshores, per bé que continua sent imperdonable, s'entenen les dinàmiques bèl·liques que s'havien desfermat feia temps perquè tot plegat acabés com va acabar.

L'assassinat de la mare, una vídua, va causar, per exemple, que els fills, deu germans, visquessin separats en diferents cases d'acollida. Qui els compensarà ara per tot allò que van perdre, la infantesa comuna? Ningú. És possible compensar en el més enllà Jean McConville? Pregunta retòrica que no cal contestar.

Quaranta-dos anys després dels fets, doncs, el crim –sobretot per als membres de la família– resulta impossible de perdonar, entre altres raons, també, perquè no hi pot haver càstig que curi el dolor ocasionat. Ergo, i seguint Arendt, és també un crim imperdonable i, com a tal, mai no podrà ser castigat, fins i tot en el cas, improbable, que l'autor material de la mort, o la persona que li va tallar els dits, encara sigui viu i s'acabi podrint en una cel·la.

Què es pot fer, però, amb Gerry Adams, si es demostra la seva im­pli­cació? Justícia històrica només és un concepte, en el millor dels casos, teòric. S'ha de sacrificar l'ideal de la justícia, allò que diu que persegueix el Servei de Policia d'Irlanda del Nord (PSNI), a l'afany o l'esperança de la reconciliació i d'un futur sense violència? Tot plegat, sens dubte, aixeca un debat moral al qual cal fer front i al qual potser encara no s'ha fet front a Irlanda del Nord. La pau al nord de l'illa és fràgil, però ho serà més si no s'hi posen mans a la feina. Sense entrar en la innocència o la culpabilitat de Gerry Adams, no cal dir que la seva situació no afavoreix gens a gairebé ningú que vulgui una pau, ni que sigui tan trencadissa com l'actual.