De set en set
‘Llibert'
Un meu amic antic, que és una manera de referir-me a un vell amic incloent-hi una pista amb falta ortogràfica, em va parlar amb gran entusiasme de Llibert després d'haver vist aquest muntatge teatral a la cripta de la Biblioteca de Catalunya: hi havia reconegut ressonàncies des d'Antígona fins a Sarah Kane, passant per Shakespeare i Beckett, però sobretot l'havia commogut aquell punt de veritat que sorgeix de l'experiència de la vida que es converteix en teatre. Havent-se estrenat fa uns mesos a l'Almeria Teatre, Llibert va representar-se a l'espai de La Perla 29, del 10 al 27 d'abril, avalada per crítiques particularment notables i la recepció dels espectadors corpresos davant d'una obra que comença amb la notícia feliç de l'embaràs d'un fill del qual, un cop nascut, els pares creuen que allò millor que pot passar-li és que es mori. Això últim ho he llegit a la sinopsi, però el que va explicar-me el meu amic és una força emocional, una veritat dramàtica universal, que colpeja i humanitza.
L'obra poua d'una experiència personal del director, Norbert Martínez, i de l'autora Gemma Brió, que a la vegada intervé com actriu, junt amb Tàtels Pérez i la cantant Mürfila. Tanmateix, com ha comentat afinadament Teresa Ferré en un text publicat a Mèdia.cat (Observatori crític dels mitjans), és preocupant el sensacionalisme sentimental amb què va abordar-se el muntatge a la televisió pública catalana: tant al programa Ànima com a Els matins de TV3 va insistir-se en el fet que Llibert parteix d'una història real sense considerar que si paga la pena és perquè s'ha convertit en teatre. L'altra cosa preocupant, molt preocupant, és que aquesta obra teatral no pugui tenir continuïtat: els seus artífexs han denunciat que han cobrat tant poc pel muntatge que no es poden permetre seguir-lo representant. Em sap greu no haver vist Llibert i que potser no en tindrem més oportunitats perquè en aquest país hi ha un teatre que cada cop ho te més difícil per existir. I això comporta responsabilitats.