La columna
De rucs i cabretes
M'agradaria que poséssim tots un granet de sorra perquè aquesta raça autòctona segueixi existint
M'arriben notícies que el ruc català està en perill d'extinció, i em sento desolada. Ja sé que hi ha races, com llengües, que es moren, però això no treu que pensi que hi hauríem de fer alguna cosa. Sé que al centre de Fuives treballen incansablement des de fa més de trenta anys per salvar el ruc català, el guarà, que és la millor raça de rucs del món, però potser ara és l'hora que ens hi posem tots. Jo veig que la gent s'organitza, fa Verkamis, s'apunta a causes remotes i signa per projectes importants –jo acabo de signar perquè la mesquita de Còrdova no passi a mans de l'Església, déu nos en guard–. M'agradaria, doncs, que poséssim tots un granet de sorra perquè aquesta raça autòctona segueixi existint. Els rucs catalans són molt graciosos, inconfusibles perquè tenen el morro, el voltant dels ulls i la panxa de color blanc, tenen el pèl aspre –no són suaus com en Platero–, la mirada intel·ligent i el caràcter noble. I són treballadors, constants i coratjosos, i es mereixen que els salvem. Penseu en les cabres catalanes. Ah, no sabíeu que hi ha una raça de cabres autòctones, molt antiga, que donaven per extingida? Doncs sí. Però resulta que l'any 2011 van trobar-ne un petit ramat a prop del Montsec, i la raça se salvarà. Són autèntiques cabres catalanes! Això ho explica un conte d'Edicions Sidillà, escrit per Montse Vila i il·lustrat per Montse Mayol, que us agradarà molt i que vam presentar diumenge al restaurant Can Vilanova de Salt. La iniciativa de fer actes culturals a Salt, interessants i alhora simpàtics i amb un format distès, i maridar-los amb vins o xocolata o el que sigui, és de quatre noies amb empenta que formen CanCan Cultura (Can del restaurant Can Vilanova i Can de l'acollidor Bed&Breakfast Can Bo de Pau). Parlant de cabres em van venir al cap els nostres rucs. Necessitem també rucs catalans, al nou país! Com que els rucs són més grans que els gats i els gossos, i no me'ls puc endur a casa, el que faré serà apadrinar-ne un. Una femella, si pot ser. M'agradaria que es digués Roca. La ruca Roca. Creieu-me que per mi serà tot un honor.
