Les europees

L'últim Foreign Policy porta dos assajos sobre el futur de les relacions internacionals força interessants. El primer defensa que l'ordre liberal que els Estats Units i Europa han impulsat des de la caiguda del mur de Berlín està en retrocés. Segons Walter Russel Mead, la geopolítica basada en el poder tou i els acords win win –aquest win win que reclamen l'Alfred Bosch i el president Mas– deixarà pas a una geopolítica cada cop més dura, basada en les aliances fortes i la musculatura militar. L'editor de la web The_American_Interest creu que el 2014 ha marcat un punt de no retorn a favor de la cultura “old fashioned” de la Xina, Rússia o l'Iran. Russel Mead creu que el somni americà està més viu en les societats dels països autoritaris que no pas en les velles democràcies i que, mentre Europa viu el somni postmodernista i els Estats Units paeixen la seva decadència, Occident va perdent el control de l'ordre mundial. Els arguments de Russel, ben representats en la premsa americana, són rebatuts per un altre assaig més optimista, que signa John Ikenberry. Segons aquest professor de Princeton, només els il·lusos poden témer un retorn de la geopolítica dels vells temps. Ikenberry recorda que la Xina i Rússia cada cop estan més envoltades de països democràtics i que la seva agressivitat és sobretot de caràcter defensiu. Segons l'acadèmic, les potències autoritàries com a màxim poden aspirar a ser paràsits de l'ordre occidental, però no poden substituir-lo perquè tenen un relat i uns interessos massa regionals. Ikenberry se situa en un corrent, també força explotat, que creu que Occident és el primer beneficiari de l'eclosió de les potències emergents. La intensitat de la discussió deixa clar que és a Europa, en tot cas, i no pas a Espanya on, cada dia més, els catalans ens jugarem els quartos. Dic això perquè quan els polítics lliguen la independència amb les europees poden semblar un pèl oportunistes, però aquest cop tenen raó.