Europa

Durant anys hem parlat que la nostra solució com a país era Europa. Res ens feia confiar en Espanya com a projecte comú, quan sempre s'evidenciava la relació de dominant a dominat i el concepte de la radialitat borbònica. Tot ve de lluny i la història ho demostra. Amb intermitents etapes anteriors, és a partir de Felip V que Madrid imposa el dret de conquesta i de l'antic imperi mediterrani només en resten les escorrialles administrades per una entregada burgesia.

Tres-cents anys de despropòsits han
fet inviable el futur compartit, llevat que
un nou marc –l'Europa de les nacions– pugui refer algunes relacions d'evident
parentiu. Som en temps de descompte, quan el país demana abastament el dret
a decidir.

D'un temps ençà, parlem molt d'Europa i valorem el paper de la comunitat europea en el procés català. Segur, Catalunya mereix la preocupació del Vell Continent, però la tendència conservadora de les institucions –“no toquem res, no fos cas que desequilibréssim massa coses”– evita els pronunciaments desacomplexats. “Parleu, parleu”, diuen els europeus, però la pilota xoca al frontó de l'aridesa de la meseta. Europa calla i espera, sabent que arribarà quan haurà de dir-hi la seva.

Ara hem estat convocats a les urnes comunitàries. Una mala pràctica fa que aquest tipus d'eleccions ens quedin lluny i no és gens estrany que siguin les capdavanteres en l'índex d'abstenció. Però d'aquí a quinze dies trobarem un element afegit en la convocatòria, quan poden motivar noves lectures en clau catalana: el
suport als partits que aposten pel dret a decidir pot ser el primer missatge quantificable que enviem a Europa. Una bona participació i un clar pronunciament a
favor dels partits d'obediència catalana pot contribuir molt a una correcta reflexió europea.

Quan tantes vegades hem dit que la solució com a país està a Europa, les eleccions del 25-M donen són una magnífica ocasió per fer un pas en aquesta direcció. Sabem el que no hem de votar, i les opcions que defensen la nostra dignitat col·lectiva són ben clares.