La frustració
No hi haurà una proclamació unilateral que sigui acceptada amablement per tota la comunitat internacional. No hi haurà aplaudiments generals ni legalitats acollidores, ni modificacions automàtiques dels tractats internacionals per resoldre el cas de Catalunya. No hi haurà ajuda de cap país per celebrar la consulta tal i com està plantejada, ni hi haurà una aposta per l'Europa de les Nacions. No hi haurà càstig per a la intransigència espanyola i no hi haurà una victòria clara de les tesis catalanes. No hi haurà cap vencedor. Ni cap vençut.
També lamento informar que no hi haurà una reactivació econòmica immediata després d'exercir l'autodeterminació, que hi haurà les mateixes dificultats que ara o encara més, i que caldrà moltes mesures transitòries si es vol assegurar que el país no va al col·lapse. No és cert que no hi hagi inconvenients econòmics, incomoditats que no seran petites i fins i tot el rebuig de bona part dels poders financers i econòmics del continent. La inestabilitat del proper any, a més, podria afeblir la tímida puixança espanyola i repercutir en la nostra pròpia recuperació. En algun moment perillaran salaris o alguna inversió.
A més, com més ajustadES siguin les majories (i sembla que ho seran), més conflictiu serà el debat al carrer i no podem descartar alguns desordres. A la comunitat minoritària li costarà molt acceptar el resultat, pot haver-hi una digestió molt difícil de la nova situació i tal vegada violències puntuals. S'agitaran moviments lerrouxistes que es consideraran víctimes de persecució cultural, lingüística o identitària. D'altra banda, Espanya tampoc no es quedarà impassible: podria haver-hi boicot a productes i a persones, i a l'accés a organismes internacionals. Podria haver-hi una ira creixent en les declaracions polítiques, i un foment de l'odi mai vist fins ara.
També cal advertir que el procés, en si mateix, tindrà problemes de legitimació: hi ha una legalitat constitucional que no es pot obviar fàcilment i una obcecació del govern espanyol contra qualsevol pacte que faciliti la consulta, de manera que desembocar en unes eleccions plebiscitàries serà titllat d'“estil crimeà” o de poc seriós. A banda de la possible divisió entre partits sobiranistes que un procés electoral pot comportar. Pot haver-hi problemes de programa electoral conjunt, i sobretot problemes en cas de declaracions unilaterals: això per si sol no significa gran cosa, i cal molta musculatura per fer que unes paraules escrites en un decret tinguin incidència efectiva en la realitat. Inicialment hi haurà buit legal, buit polític i buit internacional. Estarem ben sols.
D'altra banda, tampoc no podem esperar que sent independents tindrem de seguida un perfecte estat del benestar, ni un govern exemplar, ni unes infraestructures més potents, ni una cultura més dinàmica. La independència per si sola no ens farà millors, ni més pròspers ni més productius. Això ja dependrà de nosaltres mateixos i de com es facin servir les noves eines.
Preparem-nos, per tant, per algunes frustracions. Ara bé, n'hi ha una de concreta que no la contemplo: el fet que no es produeixi ben aviat la independència de Catalunya. Aquesta frustració, aquesta en concret, em veig amb cor de dir que la podem donar per descartada.
