Adéu, Maria, adéu

Ja em passarà, ho sé, però ara mateix encara no ho puc evitar. En fer-nos gran, els sentiments arrelen més fort i se senten intensament les emocions produïdes pel comiat de les persones que estimem, respectem o admirem.

L'any 1958, vaig interessar-me per l'exposició de flors que tenia lloc a Sant Pere de Galligants. Admirat, vaig inquirir la direcció de l'exposició. Així vaig conèixer la señorita Cobarsí. He de dir que la Maria encara no havia nascut i vaig procedir amb prevenció.

Educat des de jovenet en tot
el procés de la vida floral, vaig conèixer un grup de senyores benestants gironines, franquistes i esposes de comandaments i autoritats.

Tip i cansat d'emprenyar espanyols, a finals del 1975, el caudillo morí com tothom: deixant de respirar. La Cobarsí —el primer que va perdre va ser el señorita—, trencat el vincle que les unia, restà sola cantant a mitja veu el Cara al sol de nit.

Vaig fer-li una visita a domicili a Vilobí d'Onyar. En veure la meva actitud en pro de la continuïtat de l'exposició, va veure una oportunitat de salvar-la i, en aquell moment, va començar la nostra relació que duraria38 anys.

Vam treballar junts fins al 1991, en què l'acció municipal i universitària em van aconsellar retirar-me: volien el protagonisme. La Maria, acabada de crear, va intentar solidaritzar-se. No em va costar gens de convèncer-la que era insubstituïble. Era bàsic que algú li anés dient.

L'Ajuntament, amb feblesa de primer, però ajudat per la inèrcia i els veterans dels Amics de les Flors, va anar consolidant i aconseguint una gran exposició.

Els dos últims anys, la Maria, molt malalta, va fer poca cosa més que dir com es trobava de salut. L'11 d'agost del 2013, l'amiga, la companya d'aventures florals durant 38 anys, la que durant 60 anys de la seva vida el que la mantenia viva i activa era fer una bona exposició, ens va deixar. Adéu, Maria! Per sempre, adéu!