Per la mà

Es veu que els fetus, a dintre de la mare, hi estan la mar de bé. No m'estranya: calentons, abrigadets amb el líquid amniòtic, sempre a una temperatura superbona, a les fosques, fent tombarelles, descobrint-se les novetats del cos –avui m'han sortit les orelles, avui els dits, el nassarró...–, sentint somorts els sorolls de fora, sense estridències, quedant-se embadalits amb les veus amigues, balancejant-se al ritme dels malucs de la mare, respirant amb ella, animant-se –visca!– quan ella menja alguna cosa dolça... Fins que toca néixer i aquell paradís –un paradís una mica esquifit els últims mesos, és veritat– es fon i tot es fa incert. No saben què hi haurà, allà fora, ningú no els ho ha explicat, i el canvi no els sembla gens atractiu. Amb la mort passa igual. Un mossèn em deia que la mort fa tant de respecte –cangueli, més aviat– i ningú no la vol perquè no saps el que hi ha després. La teoria del mossèn era que sovint el que hi ha a l'altra vida –si vas al cel, suposo– pot ser molt millor que el que tens en aquesta, però ja se sap que els mossens es miren les coses sota un prisma peculiar.

Tot això ho penso arran d'aquestes nenes bessones que han nascut agafades per la mà. El vídeo del part és impressionant. Van néixer sense deixar-se anar! Me les imagino juntes a dintre la panxa, nou mesos, en aquell espai que se'ls va anar empetitint, tocant-se, mirant-se, parlant-se amb sorollets, jugant –ara moc jo un peu, ara tu...– i de cop, sacsejades per les contraccions, empeses, obligades a passar per un túnel estret... Mama, socors! Devien pensar: sigui el que sigui que ens espera, ens tenim una a l'altra. S'estimaven ja a dintre la seva mare. El tema de parir les criatures d'una manera no traumàtica dóna per molt. Però el que sempre es deu poder fer és, quan la criatura corona, apagar uns quants llums i abaixar una mica la veu, i després abraçar-la, que no se senti sola, que entengui que el món on ha arribat és un lloc on fa de bon estar.