Shakespeare i la lliga

Demà es viurà una jornada històrica en el futbol espanyol, una circumstància que només ha succeït dues vegades al llarg de tots els anys que fa que hi ha lliga i que, per la seva pròpia naturalesa decisiva, capgira els conceptes que tenim sobre els dos grans sistemes que s'han inventat per decidir un campió. El torneig que anomenen “de la regularitat” acabarà amb un vencedor que sortirà d'un duel particular similar als que es fan en els torneigs que anomenen “del KO”; és a dir, de l'eliminació directa. La sistemàtica acumulació de punts semblarà que no hagi servit de res perquè el campió no se sabrà fins a la conclusió d'aquest combat particular.

Davant d'aquest fet, i també a causa d'una temporada erràtica i certament tràgica o, com a mínim, melodramàtica, hi ha moltes veus que diuen que el Barça no es mereix guanyar la lliga i que “és millor” que la guanyi un equip modest que sembla que l'ha de conquerir amb més justícia. S'obliden d'un detall important, aquestes veus. La lliga; és a dir, la recurrència setmanal, la sistemàtica acumulació, sempre, sempre, la guanya qui ha fet més punts, i és aquest equip qui la mereix. No hi ha volta de full, no existeix cap més lectura.

Em veig obligat a recórrer, per justificar una evidència com aquesta, a una altra famosa evidència historicoliterària, el famós monòleg de Shylock en El mercader de Venècia: “¿No es nodreix dels mateixos aliments, no el fereixen les mateixes armes, no està exposat a les mateixes malalties, no es cura amb els mateixos remeis, no es refreda i s'escalfa amb el mateix hivern? ¿Si ens punxeu, no sagnem? Si en la resta som iguals, també en això ens hem d'assemblar”. Recorro a Shakespeare perquè també ho va fer, Iniesta: “¿Per què no mereixem el títol? Hem patit, corregut, fallat i lluitat durant tot l'any com ells.” Davant d'autoritats com aquestes, em penso que ja no cal afegir-hi res més.