Maria, impressionant!

Com gairebé sempre! Els homenatges ensenyen veritats amagades i falsos amics que, no se sap per què, es deixen portar per la riuada d'opinions i se sumen als actes ciutadans multitudinaris, tal com farien un passeig per la Rambla.

Ahir, a la plaça dels Jurats—ho veia i no m'ho creia— vaig veure cares de gent que, d'una manera conseqüent, no tocava que hi fossin. Ara bé: tampoc no és tan estrany. Hem entrat en temps d'eleccions i, amb el desequilibri de forces actual, els canvis que poden haver-hi i el sorgiment de nova gent jove, l'escenari polític poc canviar radicalment. Aquests subjectes vigilen amb atenció i, tal com estan les coses, un bon sou de diputat a Barcelona, Madrid o bé a Europa és una injecció d'euros important. Millor dit, és la solució de molts problemes domèstics que s'inicien en el compte corrent i es renoven en posar-se al llit amb la parella. Des que m'he fet gran, m'emociono en actes semblants amb facilitat. No puc compartir llàgrimes sinceres amb aquests sapastres que no tan sols acudeixen a llocs on no haurien d'anar, sinó que es posen en llocs per ser vistos. “Mira cap a la televisió!”, li fa ella. “Això són vots.”

No sé qui ha dissenyat l'acte, però he de dir que ha estat dels més entranyables a la memòria d'alguna persona en què he assistit. Amb retalls de la seva història, he intentat fer un retrat vivent de la persona i les seves vivències.

Els llocs que ella ha trepitjat anys i anys, el reducte del seu despatx —fins i tot les lletres de despatx avergonyides— i la recollida plaça dels Jurats, que ha viscut de la vora els alts i baixos de tots aquests anys de l'exposició de flors, si parlessin, haurien dit: “Maria! Et trobem a faltar!”

Si l'esperit de l'acte celebrat ahir al vespre, i les emocions de molts amics han viatjat de nit per les vies de l'infinit, la Maria, avui, resta satisfeta. “A Girona encara es respira. Els gironins tenim sort!”