La columna
Cap per avall
“El poder corromp i el poder absolut corromp absolutament” és una frase ja prou cèlebre (encunyada el 1887 per l'historiador anglès Lord Acton). Doncs bé, el neurocientífic irlandès Ian Robertson acaba d'afirmar a The Guardian que aquestes paraules són literalment certes, atès que s'ha descobert que el poder altera, físicament, la mateixa estructura del cervell dels poderosos. Una persona que mani molt, sempre segons Robertson, experimentarà un augment considerable de testosterona al cos, que, al seu torn, incrementarà el nivell de dopamina al cervell fins a uns extrems inusitats, tot excitant els sistemes de recompensa i, per tant, la cobdícia (financera, sexual, material), alhora que estimularà l'egocentrisme i reduirà o eliminarà l'empatia envers el proïsme. I com més temps romangui en el poder, més se li distorsionarà la personalitat, fins al punt que acabarà prenent decisions arbitràries i irracionals.
Aquest procés s'ha pogut veure –per bé que manifestat de maneres diferents– en casos tan diversos com, posem per cas, Robert Mugabe, Kim Jong-un, Donald Rumsfeld o Vladimir Putin, per no dir res de molts dels banquers que han arruïnat l'economia mundial. A l'Estat espanyol, tot plegat pot explicar el comportament de persones com l'Aguirre, el Millet i el Camps, i fins i tot la ceguesa i sordesa altrament incomprensibles del senyor Rajoy. Havent dit això, també valdria molt la pena, crec, que els neurocientífics es fixessin en un fenomen anàleg, però molt poc estudiat: l'efecte de la falta de poder sobre el cervell d'aquelles persones que aspiren a tenir-ne, ja que hi ha proves fefaents que aquesta carència pot tenir uns efectes psicològics igualment devastadors, fins al punt que segons quins polítics mancats d'autoritat autèntica –no voldria pas assenyalar-ne cap amb el dit– fins i tot s'haurien de prendre pastilles si no volen acabar fent el préssec d'una manera espectacular.