Piketty i el capitalisme de connivència
Últimament, es comença a detectar la reaparició d'aportacions franceses al pensament econòmic de gran interès. Per exemple, aquell llibret de l'Indigneu-vos, de Hessel. O bé l'opuscle de la col·lecció Prendre Partit, de l'editorial Els Lligams que Alliberen, on es publiquen articles de Le Monde diplomatique que ja van preveure fa anys la problemàtica d'avui. Esmentaré, posem per cas, Frédéric Lordon, amb la seva denúncia del capitalisme de connivència que es caracteritza per les participacions recíproques i encreuades. Un mètode per a controlar una mena de mutualitat que serveix de protecció contra eventuals sancions dels accionistes en un esquema de mundialització, financiarització i lliure canvi i concurrència. Fa dotze anys, quan Lordon deia això, Smith ja era una peça d'antiquari per a historiadors; Keynes, un desorientat que
no va entendre els mercats, i Marx, un alienat mental. De manera que només quedava Friedman, el neoliberal de l'Escola de Chicago. Bé, vaja, que el denunciant ja va anticipar llavors el capitalisme “d'entraide mutuelle éfficace” vigent avui a Espanya amb les connivències que duu a terme o tolera el govern del PP.
De totes maneres, el que ha marcat aquesta reaparició francesa és el fenomen de Thomas Piketty, un economista que ha publicat un llibre best-seller mundial. El títol és El Capital al s. XXI i sosté que la concentració de riquesa amenaça la justícia social que hauria d'impregnar els sistemes democràtics. El premi Nobel Paul Krugman s'hi refereix tot dient que la desigualtat té a veure amb les oligarquies que no estan formades precisament per professionals d'alta qualificació i bona formació. Són especuladors que no és veritat que creïn llocs de treball, ni que els grans sous se'ls emportin els innovadors i els emprenedors. En realitat, són capaços de provocar una crisi com la present en què un sector financer culpable i descontrolat s'ha rescatat a costa dels contribuents. Ara i aquí la gran font de riquesa és l'herència i no el treball, i l'1% dels més rics han tornat als nivells d'acumulació de finals del s. XIX.
Les llistes dels més ben pagats posen el pèls de punta. A nivell mundial, els tres primers són: Ellison (Oracle), Iger (Walt Disney) i Murdoch (21st. Century Fox i capo de José Mª Aznar amb 26,7 milions de dòlars). La llista dels espanyols l'encapçala Pablo Isla (Inditex), amb 6,35 milions d'euros; seguit de Falcones (FCC) i Sánchez Galán (Iberdrola). Els primers catalans són el 9è, A. Brufau (Repsol); el 20è, Oliu (Banc Sabadell), i el 23è, Villaseca (Gas Natural). A part, tenen, naturalment els fons de pensions. Per exemple Rato, després del seu fracàs a Bankia, ja ha cobrat enguany 600.000 euros per a la futura jubilació.
A la vista de tot això, Picketty proposa un impost semblant a la taxa Tobin del 0,1 i el 0,01 sobre el capital i un impost “confiscatori” del 80% sobre les grans fortunes. Però això ja no és acadèmic, sinó polític. És en aquestes condicions que hem entrat a la campanya electoral d'una Europa que deixa indiferents els ciutadans víctimes de l'austericidi de les retallades i de les frustracions, que donen ales als partits populistes. De fet, ara vénen les conseqüències amb uns ciutadans tips de corrupció. Vegin aquí, ara mateix, com l'opinió pública valora coses que potser no són delictes, però sí ben reprovables. Per exemple, els 13 càrrecs (remunerats?) que tenia la malaguanyada presidenta (PP) de la Diputació de Lléo. O bé els primers embargaments judicials per la fiança de l'exministra Maleni Álvarez (PSOE) que, de moment, ha aportat sis pisos de propietat a Madrid i cinc comptes corrents, fins i tot a Luxemburg. I diguin, sincerament, si tenen ganes de votar.
