‘Graffiti'

Els anys setanta i vuitanta del segle passat foren l'edat d'or dels graffiti. En els urinaris públics de les grans capitals, fossin museus, bars o universitats, l'escriptura a la paret era de rigor. Parlo només dels urinaris masculins que, per raons genitals, són els que jo he freqüentat. En aquells espais d'ús públic reservats a les funcions íntimes del cos hi floria l'humor i la saviesa popular. En plena micció, un podia reflexionar seriosament davant l'allau d'acudits i aforismes que t'abocaven a considerar els aspectes més pregons de la vida humana. Admetem-ho: una bona quantitat d'aquella literatura era directament ordinària i procaç. Amb tot, les perles, diguem-ne filosòfiques, hi sovintejaven. A Londres hi havia una autèntica devoció per aquella universitat del poble. Hi ha un parell d'aquells escrits a la paret que no he oblidat mai. El primer feia referència a Déu i traduït venia a dir el següent: “Déu existeix i està trempat... i està molt enfeinat amb un projecte més ambiciós.” Poques vegades una reflexió filosòfica sobre els grans enigmes de l'existència s'havia resumit amb tanta precisió i lucidesa. L'altra que recordo era de base feminista: “Un home necessita una dona com un peix una bicicleta.” Els urinaris femenins en devien anar plens, d'aquesta. La de Déu no l'he vist mai repetida, però la del peix i la bicicleta va esdevenir enormement popular i, aviat, va començar a aparèixer en pòsters i samarretes. Aquell grafit d'origen incert (alguns estudiosos afirmen que va sorgir dels vàters de la universitat de Birmingham) va esdevenir un manifest pel moviment feminista de l'època, un cant a l'autonomia de les dones. Un psicòleg americà, Charles Harris, diu que es tracta d'una adaptació de la frase que va publicar d'estudiant per desafiar les ensenyances de sant Agustí: “Un home sense fe és com un peix sense bicicleta.” El tema és complex. Els masclistes, al final, també van reaccionar: “Darrere un home d'èxit, sempre hi ha un peix amb bicicleta.”