La corrupció mata

Sense corrupció i, sobretot, sense arbitrarietat en els nomenaments i la distribució de recursos públics la presidenta de la Diputació de Lleó, probablement, encara fóra viva. Dit d'una altra manera, si la forma d'obtenir un sou fos un tribunal d'oposició en comptes de la simple voluntat d'un responsable polític, no s'hauria pogut focalitzar sobre una persona concreta la revenja de dues dones malaltes d'odi i obsessió. De la confiança a la desconfiança hi va un sou. I de la desconfiança a la fúria, un pas. Fa massa temps que els moviments interns en els partits s'expliquen, bàsicament, pel repartiment de càrrecs i recursos. Gent que es resisteix a deixar una cadira i d'altres que hi aspiren a causa de necessitats que no tenen res a veure amb el servei públic. L'ambició política no és el mateix que l'ambició d'un polític. Hem de prendre nota del que ha passat i, també, de la reacció autodefensiva que han adoptat els polítics espanyols, en especial els del PP. Tots ells, corporativament, han acusat les xarxes socials –al capdavall, la gent– de fomentar l'odi contra ells, a través d'un cas que té tots els ingredients d'una intriga de la Itàlia meridional. Zero autocrítica per a un episodi que deixa al descobert massa vicis de despatx, massa converses en veu baixa als reservats dels restaurants, massa llunyania ètica...

Tot plegat, els símptomes més evidents de la decrepitud del règim que va sorgir de la Transició, del pacte entre elits que va dissenyar una democràcia homologable, però autoritària i opaca. Just el que vol deixar enrere la societat catalana, la mateixa ciutadania que té molt clar que aquesta vegada la política no es farà com s'ha fet fins ara, a la rebotiga, sinó a través de la transparència de les urnes.