L'Espanya de Cañete

Miguel Arias Cañete dient que
va deixar guanyar el debat a Elena Valenciano per no semblar masclista no és una anècdota més de la campanya electoral ni una sortida de to pròpia del debat polític.
El que ha passat amb Cañete és
una mostra més de la cultura profunda que impera a Espanya, una manera de ser que aquí entomem amb resignació –ja no ens estranya res– però que escandalitza el món. El Financial Times, per exemple, parlava ahir en termes de vergonya aliena de l'“old-school machismo” (el masclisme de la vella escola) dels polítics espanyols a propòsit d'aquest lamentable episodi.

Això que ha fet Cañete és impensable a Catalunya, i ho podria cor-roborar la mateixa Alícia Sánchez
Camacho, que, des que va ser escollida diputada ara fa quinze anys, ha debatut amb moltíssims homes (sent, com és la política catalana, una cosa d'homes). I mai cap líder de cap partit català ha tingut la indecència de menystenir-la públicament pel fet de ser dona.

Una prova que el que ha passat no és una anècdota és que Cañete no és un candidat més, sinó el més rellevant de tots els candidats a eurodiputat que es presenten a la circumscripció única espanyola: exministre, candidat del partit del govern i possible candidat a formar part de la Comissió Europea en nom d'Espanya.

Quina vergonya, l'Espanya de l'old-school machismo i els sous en negre a polítics, l'Espanya on una militant del PP assassina una líder del seu partit i la policia s'afanya a detenir un jove valencià de 19 anys per un comentari a Twitter. L'Espanya de la llei d'avortament, de les jures de bandera i les paelles de celebració del 23-F, l'Espanya que torna a posar la religió al centre, l'Espanya que fa el ridícul internacional.

Cañete no és un problema de masclisme a la política sinó el símptoma d'un país que s'enfonsa. Ja ho diu Alfred Bosch: “A Espanya li convé la sacsejada de la independència de Catalunya.” I li convé urgentment.