LA GALERIA
Entre flors i estelades
Els sobiranistes, precisament, no volen les fronteres
Visitar Girona, Temps de Flors fent de guia, acompanyant amics vinguts de lluny per veure-ho, heus aquí una bona activitat que t'obliga a tornar a mirar la ciutat i et permet saber com la veuen els forasters. Divendres passat, anant cap al Barri Vell, els amics estrangers es fixen en les estelades. Em pregunten per la qüestió de la independència (n'estan al cas) i no semblen ser-ne favorables perquè “no s'han de posar més fronteres sinó treure'n”. La cosa és complicada, dic, perquè en realitat els que alçarien les fronteres serien els que no accepten la independència, que amenacen amb l'expulsió d'Europa i, per tant, amb posar fronteres, com a càstig i revenja. Els independentistes, precisament, no volen fronteres. En seguim parlant tranquil·lament però crec que no entenen res. En arribar al carrer de la Força em concentro en la meva funció de guia i parlo de la Via Augusta, del barri jueu, de Moshe ben Nahman... Tan bé que m'ho havia preparat tot però resulta que haig de callar perquè els meus amics només estan interessats a veure cases, patis i creacions florals i, sobretot, a fer fotografies, moltes fotografies. Mut i convertit en un visitant més, miro els muntatges i penso que Temps de Flors és un exemple més del que es pot aconseguir quan les institucions saben donar suport i afavorir la iniciativa de la gent, o potenciar la seva participació. Els patis o els espais que més m'interessen no són pas necessàriament els de més valor artístic sinó aquells en els quals descobreixo la participació de col·lectius, de grups d'estudiants, d'associacions... Tanta gent treballant desinteressadament i anònimament, això és el que m'agrada imaginar quan veig aquests espais que fan tant de goig. “S'hi filmen moltes pel·lícules a Girona?”, em pregunta de cop i volta un dels amics a la plaça dels Jurats. “Per què no hi ha música en els muntatges?”, diu un altre. Ja amb ganes de reposar i d'ensenyar que també hi ha música, anem a escoltar-ne a la plaça de la Independència. “Ja hi heu posat el nom però encara no la teniu”, diu un dels meus amics. Bé, la cosa és complicada, torno a dir, perquè això ve d'una guerra llunyana que aquí en deien Guerra del Francès, i els castellans de la independència, que per ells tampoc no era d'independència perquè ja ho eren, però oficialment en van dir així... Paro de parlar perquè, com abans, no entenen res. No m'estranya. “Girona ens agrada i tornarem per veure les flors, sigueu o no independents”, diuen somrient. Fantàstic. D'això es tracta.