Una llengua, una cultura. O no

És un debat antic, sempre present i sempre ple de confusions. Més encara quan un país ha engegat un procés per definir-se, o redefinir-se, davant del món, i la cultura i la llengua formen part substancial d'aquesta definició. A casa nostra, amb molta bona fe, solem identificar l'àmbit propi d'un idioma i el marc d'una cultura, però el tema és més complex que no sembla, i ací només hi ha espai per fer-hi algunes precisions que puguen resultar aclaridores. Podem parlar, posem per cas, de la cultura i les cultures de l'Europa medieval, unides per l'església, pel llatí, per l'arquitectura romànica o gòtica i per tantes altres coses, però progressivament separades per llengües diferents que donaven origen a literatures i a espais de comunicació cada vegada més coincidents amb el territori de l'idioma. Així, al segle XV, la cultura catalana era sobretot una expressió regional de la cultura europea occidental, no diferent, en tant que tal, de la italiana, la castellana o la francesa. Però en segon lloc, havia desenrotllat un conjunt de trets que apareixen especialment en els territoris on es parla català, com ara uns aspectes característics de les relacions comercials, de les institucions de govern, o d'aquella arquitectura que segles després es va dir gòtica. I en tercer lloc, hi apareix una literatura que, tinga o no tinga continguts específics, es distingeix de les altres per la llengua en què s'expressa.

Però l'Europa medieval estava feta de fronteres poc estables, i de pobles que no eren rígidament estats amb límits polítics precisos. Després, les condicions van canviar progressivament, per bé i per mal: els territoris es tanquen amb fronteres vigilades, les llengües --no totes, és clar-- esdevenen instrument i expressió dels estats, i alguns estats, amb la llengua fent camí darrere del poder, s'escampen fora dels seus límits originals. Entre el segle XVI i el XX, encara que sovint no ho recordem, Europa va estar feta sobretot de monarquies expansives i d'imperis, interiors i exteriors. I en cada espai imperial s'estenia, amb uns mitjans o uns altres, una llengua sobirana, que era invariablement la llengua del sobirà, o del poble que més directament s'hi identificava: el turc o el rus, l'alemany, el francès, l'espanyol o l'anglès. Llavors, no sé si es pot parlar d'una cultura turca que hauria arribat des d'Anatòlia fins al Danubi, d'una cultura russa ocupant igualment el Turquestan i Finlàndia, o d'una cultura espanyola des de Barcelona fins a Xile.

Semblen ganes de parlar per parlar, però no ho són. ¿es podria parlar, al segle XVIII, d'una cultura romanesa o macedònica, quan a les regions que després es van dir Macedònia o Romania les llengües escrites no eren el macedoni o el romanès sinó l'alemany o l'hongarès de Transilvània, el grec dels comerciants o el turc de l'administració imperial? Potser sí, però es tractaria només d'un cultura “popular” sense dimensió “culta”, i en tot cas no de cultures nacionals. En l'altre extrem, què tenen en comú les expressions culturals del Mèxic postcolonial, del Perú i de l'Argentina, a part el fet de compartir justament el passat de colònies d'un imperi, i de compartir després la mateixa llengua escrita? Vull dir: quin sentit té parlar d'una “cultura hispanoamericana” si ha d'incloure per igual el passat --i el present– castellà, quítxua, guaraní, maia i asteca? Té poc sentit, però té algun sentit: sobretot té algun sentit en aquella part de la cultura que en diem literatura, literatura en llengua espanyola, és clar.

I la mateixa cosa podem dir d'una cultura alemanya: inclou o no inclou Àustria i Suïssa en el mateix sentit que Baviera o Berlín? I la cultura francesa és també francesa al Quebec, a Haití i a Ginebra? I la resposta no és simple: segons com i en què, sí que és una mateixa cultura (Rousseau és un pensador “francès”, Mozart és un músic “alemany”, T.S. Eliot és un poeta “anglosaxó”...), i segons com, no ho és (Amiel és un filòsof suís, Schönberg és un músic austríac i Byron és un poeta anglès). I ens podem preguntar a quina cultura “pertany” la música del català Isaac Albéniz --La Alhambra, El Albaicín, Rapsodia española...--, la pintura napolitana del valencià Josep Ribera, dit lo Spagnoletto, o la ceràmica de l'Alcora del segle XVIII produïda per mestres francesos: si a la catalana, a l'espanyola o, en el seu cas, a la italiana o a la valenciana. La resposta, la deixe per als amants de les moltes formes de nominalisme poc dialèctic que encara circulen pel món. Cofats, sovint, amb un clàssic barret de patriota.