Tortures

El pare del conte modern, Anton Txèkhov, era un home discret i reservat i, potser per això, el seu terror particular era la imatge següent: ell caminava sol per la immensa estepa russa i era abordat per un xerraire impenitent que el mortificava amb la seva vèrbola incessant fins a deixar-lo malenconiós i profundament abatut. Un malson. A vegades ens condemnen a escoltar. Hi ha un meravellós conte curt americà en el qual només sentim la veu narrativa d'un barber de poble. Un viatjant, un home de ciutat, s'ha aturat en aquell indret i decideix tallar-se els cabells. Sense que pugui obrir la boca li cau al damunt una riuada de mots, una interminable història sobre aquell poble que el barber perboca sense clemència tot fent-li la feina. A l'última frase del relat el barber diu: “L'hi deixo humit o assequem?” La cosa acaba aquí i no sabem què va contestar-li. El més probable és que, definitivament sense esma, la resposta del client fos nul·la. Atrapat a la cadira del barber –un professional armat amb navalla i tisores– un se sent desvalgut. Hi ha una altra cadira en la qual la sensació d'indefensió és total i absoluta: la del dentista. Aquí la cosa pot agafar tons sàdics. Aquí et tenen captiu amb la boca oberta –oberta com la d'un serrà quan arriba a la superfície atrapat per l'ham d'un volantí–. En aquestes circumstàncies, i mentre t'introdueixen instruments d'una agressivitat insolent per les genives, aquest personal comença a donar-te conversa. Tot el que diuen acaba en forma de pregunta. La indefensió és total. La tortura instrumental deriva en tortura psicològica: saben que la teva possibilitat de contestar ha quedat desactivada i, amb tota amabilitat, segueixen fent conversa tot i saber que no pots dir ni fava, que t'han reduït a la condició de mut funcional. Com el barber del conte, el dentista actual domina l'art de parlar sense interrupcions. Ningú els replica. Alguns diuen que és la seva curiosa, perversa, forma d'estalviar-se diners en teràpies.