Xarxes, ètica i educació
El principal barem per saber si un poble és educat el constitueix la suma de comportaments ètics i cívics, individuals i col·lectius, dels seus ciutadans
En les darreres setmanes hem vist com autoritats, polítics i entitats diverses s'han exclamat pels comentaris que han proliferat a les xarxes socials caracteritzats per insults, amenaces i un munt de despropòsits adreçats a persones i col·lectius diversos. Més enllà del debat entre la llibertat d'expressió i els límits pel respecte més elemental a la dignitat i a l'honor de persones i col·lectius –teòricament protegits pel Codi Penal–, com a comunitat, ens hauríem de preguntar si l'allau d'improperis que depassen l'ètica més elemental (crides a l'extermini de jueus, a l'assassinat, a l'exaltació de la xenofòbia, etc.) és pròpia d'una societat democràtica, civilitzada i avançada.
Què ens passa a tots plegats que, sovint sota l'anonimat, milers de persones senten l'impuls d'expressar un menyspreu tan absolut contra la dignitat de persones i col·lectius? Com a catalans estem avesats a ser el blanc d'expressions xenòfobes i calumnioses i per això, precisament, nosaltres hauríem de ser molt curosos per no fer el joc a tots aquests energúmens que, utilitzant les xarxes, expressen la seva condició més incívica i deshumanitzada. No podem caure en provocacions. Quan s'escaigui haurem de respondre als insults, a les falsedats, des de les formes més escrupoloses de respecte tot fent-les compatibles, això sí, amb la més ferma defensa de la nostra dignitat.
Molts d'aquests que utilitzen les xarxes com a caixa de ressonància de la seva manca d'educació són persones que, com a generació, han rebut a l'escola una educació formal més llarga i aparentment de més qualitat que qualsevol altra anterior. No sembla, però, que aquesta influència els hagi vacunat contra els més baixos instints irracionals. Els educadors ens hauríem de preguntar quina part de responsabilitat també tenim en això. Tanmateix, ocupats com estem per avaluar externament i interna, internacionalment i nacionalment, els resultats d'aprenentatge dels nostres alumnes en llengües, matemàtiques i ciències –establint rànquings i impulsant polítiques de millora de resultats–, potser ens oblidem que l'escola, igual que la família i el cos social, hauria de prioritzar l'educació dels valors i els comportaments cívics dels futurs ciutadans. Els resultats d'aquest aspecte són els que haurien d'esdevenir els principals indicadors de la qualitat d'un sistema educatiu. Perquè són precisament els comportaments cívics els que permeten la convivència i garanteixen la cohesió social d'una comunitat.
No solament és a les xarxes on darrerament s'estan expressant comportaments on l'insult i l'exaltació de la violència s'imposen al diàleg o a la confrontació raonada i respectuosa. Les xarxes ho amplifiquen, ho generalitzen, ho banalitzen, però en definitiva són l'expressió d'una malaltia social extensa i preocupant. Davant d'això tota la societat, i amb ella l'escola, ha de revisar les seves prioritats i la responsabilitat social que assumeix en un món on es banalitza el menysteniment de l'altre.
En definitiva, el principal barem per saber si un poble és educat el constitueix la suma dels comportaments ètics i cívics, individuals i col·lectius, dels seus ciutadans. Les millors escoles, les que haurien de situar-se al capdamunt dels rànquings de resultats, haurien de ser aquelles en què els seus alumnes, mestres i famílies obtinguessin les millors notes en respecte, tolerància i alçada moral. Només així el país que volem construir valdrà la pena.
