‘Fast cook'

El títol d'aquest article s'assembla voluntàriament a fast food, que és el nom anglès del menjar ràpid, altrament també conegut com a menjar porqueria. És una plaga universal que ha originat el moviment contrari, l'slow food, i també un tipus alternatiu de plats econòmics però sans i saborosos, com ara sopes, llegums i fideus —ara en diuen noodles— amb tota mena de viandes, amanides o macedònies. La realitat de la vida laboral relega moltes vegades al cap de setmana el gust per la cuina, amb aquella elaboració conscienciosa d'un bon sofregit i un bon fricandó.

Es publiquen molts llibres de cuina, internet va ple de receptes, la ràdio i la televisió hi dediquen espais de gran audiència. Però vet aquí que la cuina televisiva està introduint d'una manera generalitzada l'ànsia de cuinar de pressa. Com que la televisió vol acció i merder, no hi pot haver xup-xup ni paciència de cuiner. Tot s'ha de fer a corre-cuita, a tota merda, per dir-ho clarament. Els cuiners sempre tenen al costat algú que els obliga a anar amb una metxa al cul. Queda molt bé evocar la cuina de les àvies o de les cuineres de Sils, però en la pràctica televisiva el tempo culinari és de Moto GP. Per això en dic fast cook.

A aquesta perversió, se n'hi afegeixen dues més. L'una és la presència desmesurada de cuiners anglosaxons que tenen uns referents gastronòmics pobríssims. Fan una cuina en què la màxima elaboració és un poti-poti d'ingredients que enfarfega només de veure-ho. L'altra innovació són els concursos de cuiners en què s'imposa la mala bava que promou tant la tele actual. Renyar públicament, humiliar i menysprear és del tot preceptiu si es vol fer un programa amb ganxo. La cuina no se n'escapa. Com que el gaudi de l'àpat ha estat substituït per la displicència i la mala lluna, quan vaig a sopar a casa d'uns amics demostro sempre que estic al dia en matèria gastronòmica i dic de cada plat que és una merda.