Redempcions impossibles

A falta de millors temes, sembla haver-se apoderat de la classe política catalana i dels mitjans que la modelen una certa histèria col·lectiva a l'entorn de la futura (si arriba) sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut. Hem incorporat expressions noves al vocabulari polític, com «manifestació preventiva», i hem après que no et pressionen quan et truquen des de Madrid dient-te que no moguis un dit digui el que digui l'alt tribunal. Ja m'explicaran què és, doncs. Un guirigall que contribueix a esgotar els ciutadans de Catalunya, que ens pensàvem que amb el xou del finançament ja havíem tocat fons. La base de l'enrenou que vivim des del dia que vam optar per tenir un nou Estatut és aquesta mania que tenen els polítics catalans de redimir Espanya. Dimarts, el conseller Maragall escrivia a El País un article força assenyat on demanava més fets i menys paraules, fent bo el suat eslògan montillià, i instava el govern a desplegar l'Estatut independentment de l'arribada d'una sentència que es preveu contrària als interessos de Catalunya. Ara bé, Maragall queia en el mateix parany que molts altres polítics del nostre país: tancava l'article adduint que el bon funcionament de Catalunya és vital per a la completa modernització de l'Estat espanyol. Un cop més, doncs, els catalans ens hem de sentir redemptors d'una Espanya que demostra que no vol que pensem, només que obeïm. Prou eloqüent és que el PSOE pensi que és legítim coartar el govern i el president de la Generalitat dient-li que toca callar i acatar la sentència quan arribi. On s'és vist que un partit ordeni què ha de fer un govern? El govern només ha de retre comptes al poble sobirà. Aquest país no tindrà res a fer fins que no sigui conscient que Espanya no vol redimir-se i que l'única opció dels catalans és buscar el seu destí a Europa.