La resposta al TC

A les moltes col·leccions de nines i cases de nines, cursos d'idiomes, d'infermeria o de pintura ràpida, vaixells desmuntables i bicicletes per peces que surten a finals d'agost, se n'hi podria sumar una sobre les respostes a una eventual retallada del Tribunal Constitucional contra l'Estatut sorgides durant l'estiu. Fent recompte, sabem que Òmnium Cultural prepara una manifestació en defensa del text posterior a la sentència; que Josep-Lluís Carod-Rovira ha descartat –pel rebuig de totes bandes– la mobilització preventiva que va suggerir inicialment; que, des de CiU, Felip Puig ha parlat de fer un referèndum, i que Jordi Ausàs veu com una possibilitat utilitzar la llei de consultes en tràmit, i que –ja paro– Joan Tardà aposta per una retirada transitòria dels diputats catalans a Madrid per fer pressió al PSOE i al Constitucional.

Davant el festival polític de l'estiu, el primer que ha fet el govern català en la represa del curs és posar algunes cartes (no totes) damunt de la taula i mirar de frenar els «i si...» marca de la casa a Catalunya. L'executiu «acatarà» la sentència, deixa clar. Però el pronunciament és, amb tota probabilitat, un dels més transcendents de la democràcia i pot posar en risc l'arquitectura del sistema si els magistrats, després d'anys de deliberació –en van tres–,acaben retallant o interpretant a la baixa un text aprovat al Parlament, filtrat per les Corts espanyoles i amb l'aval del poble català. Conscients d'això, des de la Generalitat, busquen fórmules per driblar una eventual sentència adversa i alerten l'Estat que no es pot escaquejar: si hi ha retallada, s'haurà de «refer» el pacte polític assolit amb l'Estatut, per altres vies constitucionals, ja sigui canviant lleis orgàniques o traspassant competències.

El problema és que part del pla B de l'executiu dóna per feta la col·laboració d'un govern espanyol que s'ha demostrat extremadament mandrós a l'hora de desplegar la carta catalana i que no s'ha espavilat pel finançament fins que no ha tastat la solitud en el Congrés. Qui diu que no està esperant la sentència per tancar un capítol que tant l'ha erosionat en la batalla amb el PP, i que no mourà ni un dit agafant-se a allò de «paraula de Constitucional»? L'única estratègia i resposta catalana possible passa per la unitat d'acció, aquest cop de veritat. Front comú dels partits polítics –aquí i també a Madrid–, però també civil, per exigir el compliment de la carta catalana. I que aquest cop no sigui només de paraula, perquè d'això també en podríem fer una col·lecció...