Quina por!

Com es pot dir que la campanya electoral per a les eleccions europees celebrades ahir ha sigut ensopida? Si ens deixem guiar per la quantitat de bajanades que s'hi han deixat anar, aquests quinze dies han estat de tot menys anodins. A més, gràcies als comicis hem tingut la sort de descobrir la candidata d'UPD, Teresa Giménez-Barbat –autora de la novel·la Polvo de estrellas–, que ha fet mèrits per guanyar-se un lloc al Polònia.

Ara bé, la medalla d'or a la ximpleria en majúscula se l'ha guanyada un col·lega de Barbat i Rosa Díez, l'eminent i mediàtic psiquiatra Adolf Tobeña. En un acte del seu partit a Madrid, Tobeña va posar sobre la taula les seves investigacions en el sentit que l'auge del sobiranisme a Catalunya no és degut a causes polítiques, ni tampoc econòmiques, històriques o sociològiques. Les causes de la creixent desafecció envers Espanya són… neurològiques.

La gràcia, és clar, és que ja només caldria buscar una cura eficaç que posés fi a aquesta bogeria col·lectiva. Tal com ens explicava fa uns dies en aquestes mateixes pàgines el Vicent Partal, “si el lector té una mica de mala bava ja pot imaginar-se el doctor Tobeña reconvertit en un èmul del doctor Mengele a la recerca d'una obscura explicació física dels fenòmens socials”.

A mi, les paraules de Tobeña em van fer recordar un altre psiquiatra. S'anomenava Juan José López Ibor i va ser la punta de llança del franquisme contra una “malaltia” anomenada homosexualitat. Ell va ser el precursor dels electroxocs que es feien a llocs com ara l'hospital Clínic de Barcelona, o de les lobotomies destinades a reconduir la vida sexual. Uns remeis que només van aconseguir deixar importants seqüeles en els conillets d'índies obligats que el franquisme li va proporcionar.

Hi ha coses que poden fer gràcia, com ara les ocurrències de la candidata Barbat. Altres, directament fan por. Molta por!