La paradoxa

Artur Mas conserva el paper amb la pregunta de la consulta escrita a mà per ell mateix. El 129è president de la Generalitat s'ha atrevit a posar pregunta i data a una consulta sobre la independència de Catalunya. I Governació ja té encarregades les paperetes i les urnes.

A Catalunya hi ha una majoria social que vol aquesta consulta i una majoria que vol la independència. Però resulta que a les primeres eleccions després de l'acord del 12 de desembre, la candidatura de la federació de partits del president que ha fet aquest pas històric, no ha guanyat. Per què? Potser perquè a Catalunya han manat unes classes dirigents, l'antiga burgesia, que, a través de CiU, es van apuntar al peix al cove per anar demanant diners i competències, per controlar-les i tenir un govern amic. Aprofitant el sentiment catalanista i que els amos de la masia eren a 600 quilòmetres, els masovers –en definició de Rafael Nadal– van voler acabar sent administradors i amos. Però la sentència de l'Estatut i la crisi ho canvia tot. Les elits creuen que amb Mas poden fer veure que no tenen més remei que donar-li suport, però per obtenir més diners i poder, no la independència.

Però vet aquí que molts ciutadans han decidit una altra cosa. La falta de projecte ambiciós de país d'aquestes classes dirigents i una crisi que ha alterat valors, ha agreujat la distància cap a les elits aquí i allà, com demostren els resultats a Espanya, i ha anat afavorint la irrupció de nous sectors socials, principalment treballadors i classes mitjanes il·lustrats, que sí que han vist que s'ha de regenerar i construir un país. I que volen el poder. I aquí arriba la gran paradoxa: aquest procés no es pot fer sense Artur Mas, pel que representa, però, en part, també es fa contra el que representa Artur Mas. O CiU. O Unió. Per això guanya ERC. I per això una de les claus de l'èxit serà com es troba l'equilibri en aquesta paradoxa.