Abraçades

La primera vegada que vaig veure un rellotge digital d'aquests que van comptant els dies, les hores, els minuts i els segons que falten per a un esdeveniment important, va ser al Centre Pompidou de París, i comptava el temps que faltava per arribar a l'any 2000. Era una mica estressant, mirar aquells dígits que corrien... Reconec que la idea de canviar de segle –encara que sembla que ja ho havíem fet l'any abans– ens produïa una sensació divertida, estranya... Diuen que per això l'any 2000 van néixer tantes criatures, perquè davant la novetat i la incertesa hi havia qui deia que el món s'acabaria –el que un vol, inconscientment, és perpetuar-se, plantar llavor pel que pugui ser i per això, apa, a fer fills... Ara esperem el 9-N encara amb més frisança, emocionats, una mica nerviosos. No sé, però, si la gent ara mateix està fent gaires fills...

Les eleccions de diumenge fan d'alçaprem i es pot dir que ja hi som. Però entre el 25-M i el 9-N hi haurà encara l'11-S, just al mig, per acabar d'agafar arrencada “fins a l'últim salt final”, que diuen els Manel. Mentrestant, anem aprenent lliçons de sentit comú, que ens han de servir per fer les coses com déu mana. La més important és que diumenge passat el partit que ha tret més bona nota a Catalunya ha estat el que ha sumat, ha obert les portes i ha deixat que entrin a casa seva tots els qui volen compartir el seu projecte de justícia i llibertat i fer-lo millor, més ample i més sòlid. I el partit que ha suspès és el que s'ha dedicat amb tossuderia també a obrir la porta però per convidar la seva gent, i no gaire amablement, a marxar... i tornar-la a tancar de pressa no fos cas que volguessin tornar a entrar.

L'esperit del 9-N ha de ser molt obert, transversal, plural, confiat. Els independentistes tenim els dies comptats –160, més o menys, que no són res– per obrir el cor i abraçar fraternalment tots el qui creuen que podem fer un país nou entre tots, per a tots.