Opinió

El Vinyoli de Margarit

Margarit s'ha enfrontat amicalment a Vinyoli, ha aprofundit la seva fonda paraula poètica. Cal aplaudir-lo fins i tot des del desacord

En el món anglosaxó, és habitual que un poeta de l'hora present triï poemes d'un autor de la pròpia tradició. Que en triï prou, vull dir, per fer-ne una antologia que, a més, el poeta actual justifica –justificació, és clar, que sol ser una reivindicació del poeta llegit, bé que no necessàriament un elogi a ultrança o un panegíric rodó–. A Joan Margarit, el poeta català més popular del moment, se li va encarregar, ara fa deu anys, la conferència inaugural del Primer Simposi Internacional Joan Vinyoli, que es va celebrar a Santa Coloma de Farners, coincidint amb el vintè aniversari de la mort del poeta (el desembre d'aquest Any Vinyoli, se celebrarà, entre Santa Coloma i Girona, el Segon Simposi Internacional dedicat a l'obra del barceloní). Arran d'aquell encàrrec, el pare de Joana va rellegir a fons l'obra de Vinyoli, i ja hi va dir la seva, i, certament, va dir-la –aquesta seva– sense pèls a la llengua. Alguns, entre els quals em compto, en conèixer aquell text, valent i sense complexos, vam arrufar el front. Per a alguns, entre els quals em compto, Vinyoli és un autor indiscutible, i, com molts d'aquests entre els quals em compto, jo també crec que es tracta del poeta català més interessant del segle XX. Doncs bé, aquell text margaritià és l'origen i el fonament de les suggestives cinquanta pàgines del pròleg de Poemes, de Joan Vinyoli (Proa), el llibre que els presento.

Primer de tot, i com a comissari de l'Any Vinyoli, considero que el fet que Margarit s'hagi finalment avingut a publicar aquest llibre –una obra que, tard o d'hora, havia de donar a conèixer– constitueix un petit esdeveniment editorial. A mi em sembla molt oportú que un autor de la seva estatura opini obertament sobre un clàssic –crec que ja l'hi podem considerar– com és l'autor d'El Callat. El seu text, “El meu Vinyoli”, és un assaig estimulant, provocador. Margarit es mostra molt sever amb l'homenatjat, perquè reivindica aquell Vinyoli que a ell li agrada i li convé: el realista, el vital. Bandeja, per contra, el Vinyoli metafísic, el que busca allò que no sap ben bé què és i que no acaba de trobar, però que no es cansarà mai de buscar. És una opció ben vàlida. (Val a dir, també, que és més fàcil triar sobre l'obra d'altri que no pas sobre la pròpia. Seria interessant veure com Margarit fa la seva pròpia Selected Poetry. ¿La deixaria, també, en un llibre d'un centenar escàs de poemes? Però això són figues d'un altre paner.)

M'agrada que Margarit parli amb franquesa, i coincideixo amb ell en algunes de les seves apreciacions tan contundents. En aquesta, per exemple: “Els poemes al voltant de la mort, el fracàs i la por són sempre els millors de Vinyoli.” En canvi, no estic gens d'acord en els tòpics que l'autor de Misteriosament feliç veu, aquí i allà, en l'obra de Vinyoli (també hi detecta una tendència a allò críptic); tampoc no subscric gens la valoració global que fa de la seva poesia (que a mi em continua semblant un dels edificis lírics més sòlids que ha donat mai la nostra llengua); i, sobretot, estic diametralment en contra de la consideració que fa de la poesia metafísica de l'autor de Vent d'aram. I, respecte a això últim, hi estic en contra perquè aquesta em sembla una corda importantíssima i irrenunciable en l'obra de Vinyoli; una ambició que, a més, no es pot destriar dels altres accents, els més vitals, per entendre'ns.

Margarit s'ha enfrontat amicalment a Vinyoli, ha mirat d'aprofundir la seva fonda paraula poètica. Per tant, cal aplaudir-lo. Des de la dissidència, fins i tot des del desacord profund, crec que cal reconèixer-li l'esforç. A mi, però, que tant m'agrada la poesia metafísica del nostre autor, em resulta estrany que una antologia seva no inclogui cap poema de Llibre d'amic, un títol capital de l'obra vinyoliana i de la lírica catalana contemporània. El número VIII, posem per cas: “Vàrem emprendre un llarg, difícil, / perillós camí. I estimàvem les coses / —fossin neu o fang, / rosada o constel·lació. / I les fèiem nostres per causa / de l'amor que ens havia ensenyat com anostrar-les.”



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.