Euroraons

Si l'important és que se'n parli encara que sigui malament, els euroescèptics han salvat la campanya. Perquè si algú ha plantejat, encara que sigui d'una manera abrupta i poc diplomàtica, alguns dels problemes que comporta la unificació política d'Europa han estat ells. La necessitat, la bondat i l'altura de mires de la comunitat política de dret que es diu UE en són els dogmes fundacionals, i no és de bon to dubtar-ne. Els successius tractats entre els estats que la conformen deuen haver estat laboriosos però s'hi ha arribat gràcies a acords entre les elits, en un debat sostret a l'opinió pública. Els ciutadans són convocats només a aplaudir les sàvies imposicions que vénen de Brussel·les –no deixa de ser curiós que ens consultin banalitats sobre obres a fer en quatre quilòmetres de la Diagonal, per exemple, i res sobre la desaparició de les monedes nacionals– perquè tot és pel nostre bé, i si no ho veus ara, ja ho veuràs més endavant. Posar en qüestió els atributs divins del faraó a l'antic Egipte devia ser més fàcil que dubtar de la justa i progressista inspiració dels comissaris, els adjunts i els experts que mouen els fils de què pengem. I quan no es poden ocultar els problemes ni el malestar, sempre tenen a punt la frase màgica: “La solució és més Europa”, que vol dir més burocràcia i més subordinació. És com aquella idea que va fer fortuna a les acaballes del franquisme: “Després de Franco, les institucions.” Res de pensar de cap i de nou el que s'ha fet fins ara, sostenir-ho i no esmenar-ho. Però les veus discrepants i els programes discordants comencen a entrar en el Parlament Europeu. No passaran de ser minories sense cap influència que faran una mica de gresca en les seves avorrides sessions i serviran de coartada perquè governs de concentració apliquin polítiques d'ampli abast. Deia Laurent Fabius, primer ministre francès, socialista, als anys 80, que el Front National fa bones preguntes però hi dóna males respostes. Segur que sí, però les bones respostes encara les estem esperant.