Francesc

Els polítics saben que la imatge ho és tot. Els monarques encara més. Fins i tot, sembla, si ets l'únic i peculiar monarca electiu del planeta, aquella persona que solem conèixer com a papa. Els polítics saben que és més eficaç crear una imatge que es queda dins el cos que fer un discurs solemne. I això és el que Francesc ha fet durant la visita a Terra Santa. Gestos, gestos i gestos. Cap a dins i cap a fora. Gestos solemnes revestits de poca solemnitat, per tal de causar més impacte. Monumental l'aturada davant el mur de separació entre Palestina i Israel. Però més monumental encara que el papa, cobert amb el solideu, herència òbvia de la quipà, hi imités el gest de recolliment que els fidels hebreus han fet des de fa segles al mur Oriental —oriental, no pas de les lamentacions. Acostant el cap a la pedra i tancant els ulls Francesc apel·lava a la consciència més íntima del judaisme i el posava contra la realitat del tracte als palestins. Mil·limetrat al segon el gest. Calculada la reacció. Com calculada és la invitació a pregar junts al Vaticà feta als dirigents dels dos països. “No vénen a negociar res”, va dir. Només a pregar. Que lluny queda aquell Ratzinger de Ratisbona obsessionat contra l'Islam. I com d'allunyat està aquest papa de la tradició, lamentable, d'antisemitisme que durant segles ha impregnat l'Església de Roma. Francesc ha estat valent cara enfora i ho ha estat més cara endins quan ha agafat per les banyes el tema de la pederàstia i el celibat. “No és un dogma de fe.” Sis paraules escasses que serveixen per a enfilar la solució al crim monstruós que milers de capellans han practicat i que l'Església ha encobert. Ja veurem tot això en què acaba, però el món té un dirigent nou que cal seguir amb atenció.