Vies d'escapament
Els esdeveniments d'aquesta passada setmana, relacionats amb el desallotjament de Can Vies, serveixen per a fer-nos adonar d'uns quants fonaments de la nostra vida col·lectiva. La violència sempre es converteix en un pol d'atracció informatiu, però més enllà del foc i de les flames hi ha un debat més de fons, sobre l'autoritat, la llei, l'ordre públic i els encarregats legítims –o impostats– de vetllar per a la custòdia de les nostres institucions. Certament, la nostra és una cultura iconoclasta. L'anarquisme és a casa nostra una tradició. Ens agrada un cert grau de desobediència, la qual, aplicada al camp de les arts, ens ha donat uns rendiments meravellosos. Voler trencar amb tot, posar fi a l'autoritat, anar més enllà de les normes…, tot això està molt bé. Tota aquesta energia inconformista la podríem dedicar a la innovació tecnològica i biomèdica –per exemple–, i així ens assemblaríem a les grans cultures.
Els grans rebels, encaminant la seva energia en el camp adequat, ens podrien treure de la crisi, més enllà de fer-nos gastar diners públics a arreglar desperfectes. Però tanmateix per a fer tot això es necessita una certa passió creativa –talent–; i els exaltats en política –ens ho va ensenyar Eric Hoffer– no solen ser res més que artistes frustrats o intel·lectuals de segon ordre. Des de fa estona que tot el que s'agermana entorn del concepte alternatiu –art alternatiu, política alternativa, institucions alternatives, etc.– que acaba fent una pudoreta estranya, una olor d'estable adoctrinat i adoctrinador, una excusa per al desordre, la irresponsabilitat més o menys benintencionada i la insignificança final.
Vivim encara dins els tòpics tronats de la contracultura. Vivim creient que el poder és hostil i tirànic, sense una vertadera cultura democràtica que ens faci respectuosos amb les lleis i amb els procediments de negociació. Si acceptem que vivim en democràcia, doncs, no té sentit fer-se el valent i el fotogènic davant d'una filera de mossos d'esquadra.
Un agent de l'autoritat és com un pediatra de la Seguretat Social, com un funcionari de correus, com una bibliotecària d'un arxiu municipal… ¿no és més aviat còmic considerar que aquests treballadors públics són els nostres enemics, i encarar-s'hi com si fossin les SS? Són els nostres servidors, treballen per a la nostra seguretat física, per a la defensa de les nostres propietats: ¿quin sentit té rebre'ls a cop de casserola? Els mateixos que els reben així serien els primers a trucar a la policia en cas que les flames –que cremen la sucursal bancària dels baixos del seu edifici– posessin en perill les seves cortines de cotó. Fer-se el coratjós és molt fàcil –en democràcia–, sobretot quan podem jugar a confondre el paper del dolent de la pel·lícula.
Necessitem un debat seriós sobre el respecte a les lleis, a les propietats, sobre l'ús de la força legítima i la defensa del que sí que és de tothom. Qui és un delinqüent és un delinqüent; no s'hi val maquillar-lo de dissident o d'heroi de barriada.
Aquest discurs melodramàtic que dóna la culpa a les forces de l'ordre –un dia per la seva presència desorbitada i l'endemà per no haver actuat amb prou tenacitat–, ens està sortint molt car, com si la gent no fos responsable de les seves accions. Facin el que facin els mossos –siguin molts o pocs, armats o desarmats– ho fan malament, però mentrestant anem gastant un fotimer de diners públics a arreglar fanals i a pagar uns salaris que no ens solucionen els desordres… Respirem una fumarada tòxica que també ens encega.
