Renovar-se o morir, diuen
Pocs estats, i menys encara imperis, són capaços de reinventar-se
Quan l'historiador Niall Ferguson escrivia fa uns anys sobre els motors de canvi en la història, n'esmentava un d'interessant. Textualment: la tendència de, fins i tot, els bons sistemes polítics a degenerar. No ens esperem gaire velocitat en els canvis, afegia, són de recorregut llarg. Anys més tard, uns quants exemples semblarien encaixar amb aquesta tendència de les institucions a entrar en crisi: la paràlisi institucional als EUA amb els cops de bastó entre republicans i demòcrates. L'apropiació per part dels estats i, particularment dels estats creditors, del projecte europeu. I, és clar, la crisi institucional, alhora fiscal, territorial i social, de l'Estat espanyol.
La causa comuna a les tres manifestacions anteriors és una: la crisi que no acaba d'acabar. I aquí els qui fan els discursos als dirigents del Partit Popular ja avisen: és ara que alguns veuen la recuperació que els que es queden enrere comencen a perdre la paciència. Quines són les reaccions a aquest desgast del sistema? En el nivell més superficial podem constatar els canvis en els patrons de consum. Moren empreses i negocis de tota la vida però també floreixen botigues de productes ecològics, de segona mà, cooperatives de subministrament energètic, noves microempreses de telecomunicacions o de banca ètica. Totes elles amb el comú denominador de situar-se com a contramodel a la concentració de poder i menyspreu cap al consumidor, habituals durant anys. Si el model de felicitat consumista ha donat l'esquena a una part dels ciutadans, ara són molts d'aquests els qui es rebel·len posant-se d'esquena a les grans corporacions.
Per la banda del món de les idees constatem l'onada que va a més de textos al voltant de l'increment de la desigualtat, la corrupció inherent al model de capitalisme financer, la traïció de les elits o la captura de rendes. Sostenir la bondat de l'estat actual de coses i la promesa d'un demà millor que no passi per una gran i profunda transformació sona cada cop més com a inversemblant i, sobretot, com a interessat. El penúltim torpede han estat les darreres eleccions amb la consegüent crisi del sistema heretat de partits i l'auge de les diferents formes de populismes i partits dits regeneradors. Una crisi que arriba alhora tant per l'esquerra (ICV, IU, Podem) com per la dreta (UPyD, Ciutadans) com per part dels partits interessats a desballestar el model territorial de la Transició (manteniment de CiU i PNB i salt endavant d'ERC i Bildu).
Ara arriba la primera demostració seriosa de la fractura dels dics de contenció institucional. Felip VI, curiosa clucada d'ull del destí, prendrà el lloc de Joan Carles I. Quan el cabal del riu baixa massa fort cal obrir comportes. Mentrestant, com a prova de la profunditat de la crisi, fins i tot les Joventuts Socialistes que van catapultar la líder socialista, Susana Díaz, s'afanyen ara a demanar un referèndum sobre el model d'estat: república o monarquia. Renovar-se o morir.
El politòleg nord-americà Donald Puchala escrivia l'any 1994 sobre la caiguda de la Unió Soviètica en aquests termes: “Els imperis no cauen, més aviat es desfan. Normalment molt a poc a poc, però de tant en tant amb una remarcable velocitat.” Pocs estats, i menys encara imperis, són capaços de reinventar-se. Implica vèncer les resistències d'unes elits, ara rebatejades com a casta, que es defensen amb ungles i dents. Primer les institucions perden eficiència. Després es fan socialment insuportables. Finalment, el que encara queda en peu després del terratrèmol, ha d'adaptar-se a un món que contra tota resistència continua girant.
