L'abisme

Cada dia em fa més l'efecte que Espanya va cap al desastre i que l'única cosa que queda per decidir és si els catalans saltarem a temps del barco. El príncep Felip tindria possibilitats d'arreglar el país si estigués disposat a perdre la corona per poder-la conservar, o si el rei hagués tingut el coratge d'afrontar la qüestió catalana seriosament. La monarquia no està en crisi per un gendre corrupte. Ni per les caceres d'elefants o la decadència del bipartidisme. Tot això són símptomes d'una cultura política que mai no ha superat del tot la febrada produïda per l'or de les amèriques. El problema d'Espanya és que Madrid i els seus aliats de Barcelona es pensen que tot es pot comprar, per això l'Estat ha anat de derrota en derrota des de fa quatre segles. Abdicant per aprofitar una conjuntura electoral, posant la coronació del seu fill en mans d'un sistema decadent, el rei deixa la monarquia malferida. Té gràcia que això passi en l'Any Prim, que tant va fer per expulsar els Borbons i la idea del poder que representaven. La Transició els va donar una oportunitat i són a punt de llençar-la per la finestra. Espanya està dividida entre una gentada ofesa amb l'egoisme dels seus líders i una colla de fills de papà que actuen com si encara poguessin recórrer a l'exèrcit. La mateixa elit que va elevar la corona és a punt d'ensorrar-la a base de fer aparèixer el rei com un titella.

Ara, el president Mas és l'únic líder institucional que queda dempeus. És l'únic que va reaccionar a temps i l'únic que sembla haver entès que la primera obligació d'un líder és jugar-se el tipus per protegir la seva gent. L'elit espanyola no ha entès mai que hi ha una fe irreductible en les persones que es converteix en ràbia si no es protegeix. És probable que calgui un daltabaix per restaurar la confiança i només cal mirar una mica enrere per saber que si no és la independència de Catalunya serà una cosa molt pitjor. I tot per jugar amb els sentiments dels pobres i les minories, però no tenir el valor de posar unes urnes.