Miratges que distreuen
Un servidor també farà el difícil exercici de parlar de la successió monàrquica per dir que no cal que en parlem. De fet, però, no som molts. Uns opinadors s'entossudeixen a voler fer minucioses anàlisis de les causes de l'abdicació de Joan Carles de Borbó i dels signes que se'n desprenen per interpretar la posició del futur rei. D'altres s'han enfilat a l'espiral del debat sobre monarquia o república i uns altres s'arrebossen en la salsa rosa de la superficialitat i l'espectacle social que aquest esdeveniment els proporciona. Pur entreteniment.
La Casa Reial ha encetat el mecanisme de relleu del titular i aquest traspàs seguirà el procediment constitucional / legal previst. I res no canviarà, si parlem del paper del nou rei en l'organigrama de les institucions polítiques. Està ben falcat per la Constitució, per la majoria parlamentària que representa la suma del PP i del PSOE i també –no ho oblidem– per les forces armades. Tres braços que s'alimenten recíprocament amb viscerals vitamines patriòtiques perquè l'estructura de l'escenari institucional es mantingui i perquè, com a màxim, canviïn només alguns decorats. I no està previst que el del referèndum monarquia-república, ni encara menys el de la consulta catalana, baixin de les tramoies.
Dit d'una altra manera: no hi haurà cap canvi que no
passi per la Constitució actual o per la seva reforma. I encara, per a això, haurien de
canviar les majories parlamentàries, cosa que no és gens fàcil. L'espontaneïtat de les manifestacions multitudinàries de republicanisme que es veuen aquests dies són una bona sacsejada de la inèrcia i la somnolència política. Però de ben poc serveix aquesta efervescència tuitera si no es transforma en responsabilitat cívica i el dia d'anar a votar
no es deixa d'escollir diputats escolans de la monarquia per triar candidats que portin la III República al seu programa.
Però al capdavall, Catalunya no pot fiar el seu procés
al que passi a Espanya. La
majoria de monàrquics i de
republicans espanyols duen impresa al subconscient una concepció grandiloqüent i
unitària d'Espanya. Ens convé, doncs, mirar-nos aquest procés amb distància, sense caure en la temptació de cap del bàndols i sense perdre el rumb que ens hem traçat.
Per això sorprèn que des d'aquí fem tants d'escarafalls, tanta anàlisi i tant de desfici per un canvi de corona, lligat i ben lligat.
