la crònica
Txarangòlegs
Que fàcil que és ser txarangòleg, com diu en Màrius Serra. Només cal ser franc, obert i transparent com ells, i que t'agradin les coses agradables i deixar que et facin feliç les coses que fan feliç la gent. I també, això sí, cal tenir ànima perquè la seva música la pugui elevar, i, si pot ser, el tacte de la sensibilitat preparat per eriçar-se amb el pessigolleig de les seves cançons quan, per aquelles coses de la naturalesa humana, fan diana en la part del cervell que connecta la música i l'emoció.
Txarango t'empeny a la felicitat, però no a una d'aquelles felicitats de quincalla i sense substància que es desfan als dits i que s'esgoten al primer xarrup. Les seves lletres són planeres però tenen lectures i esclats de llum i poesia; el so és compacte, ric i inconfusible, i les seves harmonies i les seves melodies enganxen i s'encomanen fàcilment, però no són enganxoses ni fan venir coïssor com finalment passa, a vegades, amb algunes cançons. I els seus directes, com el d'aquesta passada nit a la festa major de Llagostera, són pura exaltació de l'esperit.
De txarangòlegs n'hi ha molts i de moltes mides i menes; jo sóc dels que difícilment hi podrem compartir el pentinat i dels que, si s'ha de ballar, més aviat ballem per dins, però també dels que ens els mirem amb una certa cara de beatitud i la poc dissimulada satisfacció de qui s'adona que, en ocasions, d'aquest país en surt gent magnífica. Sobretot quan no ens puja al cap aquella pulsió carlista que ens fa mirar la resta del planeta amb desconfiança i cara de fàstic pensant que res és prou pur, ni prou nostre. Ho dic perquè Txarango és de la mateixa corda que Manu Chao o La Pegatina, i m'agraden les seves inspiracions llatines i aquelles gotes de piano que en algunes cançons et fan tancar el ulls, i els sons cubans, la salsa, el reggae i els ritmes que t'aixequen enlaire. I m'agrada el seu compromís i que entre els poders i els ocupants de Can Vies s'hagin solidaritzat amb els de Can Vies, i que parlin de revolta i música, de la necessitat de canviar el món, perquè hi ha pocs espectacles més tristos que veure el vigor natural dels mamífers més joves perdut pels camins dels paradisos artificials o apagat pel servilisme i la conformitat.
I, com a tots els txarangòlegs, m'agrada que hagin replicat al tortuós debat sobre drets i creació oferint el seu darrer disc de manera gratuïta.
I que a TV3 els convertissin en la banda sonora de la Via Catalana. Espero que sàpiguen disculpar l'entusiasme, que en part m'han encomanat els de casa i que en part és lògic en qui els percep com una mica propis perquè, per raons que ara no vénen al cas, en aquests tres o quatre anys, i d'ençà que l'hivern del 2010 em va arribar una petita maqueta amb Vola i Nits de Txarango, els he vist créixer i els segueixo, admirat, quan corren pel món convertits en el fenomen tempestuós i feliç que aquesta nit ha passat per Llagostera com un riu que, certament, avança i avança.