Xaloc

“Llevant, xaloc i migjorn, llebeig, ponent i mestral, tramuntana i gregal...”, canta Maria del Mar Bonet a Jota marinera. Per la seva part Raimon, amb lletra d'Ausiàs March, canta “Veles i vents han mos desigs complir, faent camins dubtosos per la mar, mestre i ponent d'ells veig armar, xaloc, llevant los deuen subvenir...”

En aquestes dues cançons que ja formen part del patrimoni comú català, s'hi relaciona la paraula xaloc com un dels vents que governen el Mediterrani. La Bonet encara insisteix: “Una dona marinera sempre mira d'on ve el vent...”, perquè els fluxos d'aire condicionen el mar, i també el tarannà de les persones que viuen a l'aire lliure, i saben conèixer la influència que pot tenir un vent sobre els esdeveniments. El xaloc és un vent calent, que ve del sud i que a vegades porta sorra del desert. Per dir que aquestes denominacions sempre ens han evocat escenes memorables o temibles, quan un dels vents bufa sobre el mar o sobre la terra. Així són una font de la poesia i de la cançó, i dels moments sublims passats prop de les ones, al mig del camp o en els cims de les muntanyes.

Però cal tocar de peus a terra, perquè la Diputació de Girona va agafar l'acròstic “Xaloc” (Xarxa local) per etiquetar el seu servei de recaptació de tributs. Una apropiació de nom que no sembla raonable, perquè es fa servir una evocació pròpia de la poesia, de la cançó i de l'aire lliure per una funció tan prosaica com és la de recaptar impostos, inspeccionar-los, aixecar actes i perseguir la morositat. Les altres diputacions catalanes no han fet el mateix, tot i tenir aquest servei. És barrejar sentits i sentiments estimats amb una feina que no respira cap mena de poesia i que és feixuga en si mateixa.

Tant que es parla ara d'ajudar l'economia, i les empreses estan sotmeses al rigor de quatre serveis d'inspecció fiscal: el de l'Estat, el de la Generalitat, el de la Diputació i el dels ajuntaments. Tots amb equips especialitzats, quadres directius, inspectors i els seus serveis de valoracions cada vegada amb més mitjans i personal, disposats a no deixar-ne passar una, dins les competències que els atorguen les lleis. Recordem Francesc Ferrer, quan era president de la Cambra de Comerç i deia: “L'empresa és la gran mamella que aguanta tota l'economia.”

Aguanta l'economia i no la deixen en pau, sotmesa a una infinitat de tràmits legals, de declaracions, de liquidacions i amb la incertesa que malgrat posar tot l'interès a fer les coses el millor possible, sempre li pot caure un clatellot d'on menys s'espera. Si no hi podem fer més, com a mínim que no s'utilitzi “xaloc”, que malbarata un fenomen natural i una evocació poètica.