Els intermediaris
El sainet d'aquests dies al voltant de la presumpta “abdicació” de Josep Antoni Duran i Lleida ha esvalotat una mica el galliner mediàtic, però, pel que hem anat veient, no sembla pas que tingui gaire més recorregut. En canvi, sí que crec que ha tingut la virtut de col·locar en el bell mig del panorama polític recent una qüestió que, aquesta sí, és realment interessant i transcendent per al procés sobiranista que tenim entre mans. Es tracta del paper dels intermediaris.
La veritat és que, com que no hi ha manera d'avançar en un desllorigador que ens hauria de portar de dret a la votació del dia 9 de novembre, ha proliferat a totes bandes, però particularment a Catalunya, una espècie força activa d'intermediaris que volen resoldre el “nostre” problema. Són de caracterització diversa, però hi trobem sobretot polítics, banquers, empresaris i algun mitjà de comunicació influent. Ningú no els ha encarregat aquesta feina, però s'han atribuït pel seu compte aquesta representació perquè, diuen, volen evitar el xoc de trens. Potser no ho verbalitzen d'una manera expressa, però insinuen que s'han posat en moviment per salvar-nos de la irresponsabilitat dels dos bàndols en pugna, entestats a no moure ni un trist peó per avançar cap a una solució desconeguda. Així és que fan contactes, celebren trobades i àpats a múltiples bandes, escriuen textos que invoquen la paraula talismà de la “moderació” i magnifiquen de manera exagerada i una mica ridícula cada invocació al diàleg –per minúscula i ambigua que sigui– que entreveuen o endevinen en els principals protagonistes de la història. Això darrer s'esdevé especialment si aquestes crides genèriques i inconcretes surten dels llavis d'algun polític espanyol.
Fins ara, el balanç que poden presentar és nul, en efecte. Res no es mou, excepte els intents frustrats de la banda catalana de presentar propostes parlamentàries que podrien fer encaixar perfectament la consulta en el marc constitucional. Per la banda espanyola, ja es veu, de proposta no en ve cap, només retrets, males cares i amenaces siderals o europees. Podria pensar-se, doncs, que l'esforç d'aquests mitjancers no té cap mena de sentit, però ells no defalleixen: algun dia, insisteixen, s'imposaran la raó i el diàleg, i d'aquí en naixerà... no se sap què.
Se m'acudeixen dues remarques més a la tasca d'aquestes persones i sectors que, des de la banda catalana, ens volen tant de bé. La primera és que manegen moneda falsa, perquè ens amaguen que ells no treballen per la consulta que volen la majoria dels ciutadans d'aquest país, sinó per una de les misterioses terceres vies o per un pacte vergonyant. És a dir: no defensen el dret irrenunciable a la consulta i, doncs, a la democràcia, sinó que, o bé s'acontenten amb algun pedaç més o menys presentable, o invoquen una promesa de canvi del sistema polític espanyol en la qual, si parlem amb el cor a la mà, ningú no creu en absolut. En definitiva, si són catalans, la seva equidistància impossible i exquisida els separa del bàndol que els correspondria defensar.
La segona observació és que, quan els termes de debat són nets i clars, el millor és que les parts oposades busquin el contacte directe i parlin sense embuts. Contactes d'alt nivell, en diuen. En aquest cas, això no significa que no hagi d'haver-hi mediadors –abans, durant i després de la negociació–, però els que calen en aquesta circumstància són de tota una altra mena: treballen en silenci o a l'ombra, no busquen rèdits de la seva gestió, guarden en secret el mèrit del seu treball. Fan una feina necessària, però sacrifiquen la visibilitat de la seva tasca al bon resultat de l'operació que tenen entre mans.
De mediadors d'aquests últims, ara mateix, ignoro per complet si n'hi ha gaires en acció. Tant de bo que fos que sí, per poder sortir d'una vegada de l'immobilisme en què ens trobem ara mateix. Dels altres, en canvi, dels que tothom coneix per la seva evident notorietat, en sentim a parlar cada dia. Massa i tot, per al meu gust...
