O Sitges o Vilopriu

La dimissió fulminant de Pere Navarro pot ser un revulsiu per al PSC sempre que la seva renúncia no sigui només una operació estètica per canviar un líder malastruc. Al PSC li convé un debat profund sobre quin paper vol tenir en el debat sobiranista. El que sigui, però sense cops de timó. Al debat d'investidura del president Mas del 2012, Pere Navarro va anunciar que el PSC s'abstindria en tot allò que tingués a veure amb el dret a decidir. Una decisió estrambòtica, sí, però si ho hagués complert al peu de la lletra el PSC hauria tingut una línia coherent i qui sap si s'hagués fet un forat entre l'electorat. Hi ha gent a Iniciativa i a Unió que no té clar què farà quan arribi el dia de decidir entre sí-sí, sí-no i no. Però sí que han fet una aposta insubornable per la consulta. El PSC no pot presumir d'això perquè va començar amb aquest abstenciocidi, va continuar simulant que plantava cara al PSOE i va acabar asseient els diputats crítics al galliner del Parlament. Massa carnassa per als rivals, multifuita de vots garantida: Ciutadans els acusaven de fer el joc a l'estelada; Esquerra, de ser un partit sotmès a Espanya en general i al PSOE en particular. Ara el PSC té una oportunitat d'or per fer un reset històric. Que escolti les seves bases, els seus exvotants, i que doni suport a la consulta sense embuts. I més tard ja decidirà, com ha de fer Iniciativa, com ha de fer Unió, si fa campanya pel sí-sí, pel sí-no o pel no. És exactament això el que li reclamava el sector més catalanista del PSC que cada estiu es troba a Vilopriu: reconèixer que Catalunya és una nació (dissabte es reuneix el consell... Nacional del PSC) i que com a tal té dret a decidir sense que altres decideixin si té dret a decidir. El PSC té una ocasió d'apostar per Vilopriu. Si continua ancorat al congrés de Sitges, en les eleccions municipals de l'any vinent podria perdre fins i tot el pes municipal que, precisament, va fer que a Sitges guanyessin els del congrés de Sitges.