Pere Navarro, l'alcalde
En els darrers mesos la meva condició de terrassenc ha fet que hagi hagut d'intentar contestar infinitat de vegades la pregunta “i què ha passat amb Pere Navarro? No era un bon alcalde?”. La percepció de bon alcalde, de polític preparat, se n'ha anat en orris en un tres i no res –ha estat el primer secretari del PSC més curt– i ha deixat pas a una imatge més propera a la seva paròdia del Polònia, tot i que no és pas l'únic a qui això ha passat. Encara avui, si vostès preguntessin a la ciutat per la trajectòria del Navarro alcalde, es trobarien que la percepció és prou bona. Navarro va accedir a l'alcaldia –en una guerra civil en tota regla amb Manuel Royes i no com el seu delfí com s'ha volgut vendre– amb un gran coneixement de la ciutat, on ja havia estat regidor adjunt d'Urbanisme, regidor de Joventut i Cultura i primer secretari local, entre altres càrrecs. L'exalcalde va saber travar molt bones relacions tant amb l'elit terrassenca com amb uns barris que coneixia abastament. És cert que els inicis van ser titubejants i que va haver d'esquivar ganivetades dels seus i males decisions polítiques com la primera llista a les municipals. Com un nou fixatge de futbol, va esclatar en una nit de l'empresari de la patronal Cecot davant de José María Aznar. Aquella nit, un discurs brillant, per primer cop no llegit, el va començar a situar com el representant dels egarencs. La feina, però, la va fer barri a barri, carrer a carrer.
Mentrestant, qui havia mamat tota la vida de la recepta de Nicaragua –va treballar, de molt jove, per Josep Maria Sala i sempre ha tingut càrrecs en el partit– va veure com la sensació de bona gestió a la ciutat li feia pujar posicions. I va arribar el salt a Barcelona. Un salt que, ara no ho sembla, es va fer de forma brillant. Navarro va guanyar les eleccions a la primera secretaria folgadament. Va guanyar a Lleida, contra Àngel Ros; a Vilanova, contra Joan Ignasi Elena, etcètera. La feina de formigueta sempre li ha anat molt bé. Però el PSC no necessitava cap gestor. La situació política del país feia necessari un líder, un estadista. A més, va ser rebutjat en determinats cercles tot i que Antoni Franco li fes de cicerone. I el focus mediàtic tampoc ha ajudat. La greu crisi del PSC és real. Però no és que en altres partits estiguin molt millor. Respecte al procés trobaríem díscols a CDC, a UDC, a ICV, a EUiA... En tot cas, la historia és com és, i Navarro ha hagut de conduir el vehicle socialista en el seu pitjor moment, i s'ha estavellat.
