La llei

Sembla que l'única sortida d'Espanya com a estat unitari és evolucionar cap a una mena de chavisme de dretes. Dimecres ho vam veure al Congrés amb els partits d'esquerra fent el numeret i el PP representant una idea arnada de la llei i l'ordre. A Catalunya, les notícies van en la mateixa direcció. La crisi de lideratge d'Unió i del PSC només servirà per accentuar la sensació de caos i el distanciament entre les classes dirigents i la societat catalana. Només faltava Miquel Roca advertint a Mas que haurà de triar entre la voluntat de “dialogar” i la voluntat de satisfer “el carrer”. Sembla que alguns senyors de Barcelona comencen a donar la raó a Aznar i que el PP, secundat per una part del pont aeri, ja acarona la idea de perpetuar-se en el poder en un marc de manifestacions i de bullangues. Espanya ha entrat en el sálvese quien pueda i els populars volen convertir-se en el partit d'una classe dirigent reagrupada que ha deixat de patir les conseqüències de la crisi i que torna a guanyar quartos. En aquest context, el full de ruta de Mas podria resultar massa idealista. Mentre el pessimisme redueix els discursos a la rendibilitat més immediata i més material, el president espera que un gruix suficient de catalans resisteixi amb una serenitat heroica mentre tot es destrueix al seu voltant. Com sempre, l'Estat aprofita la força transformadora de Catalunya per arreglar les seves coses i, com que això afebleix les estructures del conjunt, el riu podria desbordar-se abans d'arribar a mar. La ironia és que en el moment de màxim caos un home escrupolós que sempre s'ha esforçat a fer-ho tot com cal haurà de triar entre complir la llei o separar Catalunya d'Espanya. Si Mas actua com el president d'una comunitat autònoma maltractada es quedarà més sol que un mussol. Si actua com el president d'una nació mil·lenària ocupada militarment; com que, a més, actuarà en nom d'una de les poques veritats que queden dempeus, l'Estat difícilment podrà parar-lo.