Llagostera al mirall

Aquesta setmana el meu poble s'ha situat davant del mirall de TV3. Coincidint casualment amb la festa major, la caravana de la televisió pública catalana va desembarcar a la plaça més cèntrica, hi va desplegar tècnics, instal·lacions i els periodistes del programa Divendres i això, durant aquests dies, s'ha convertit en un dels actes més celebrats de la història de les festes locals. Sense que la comparació tingui cap intenció capciosa, diria que ha suscitat entre els habitants de Llagostera una excitació comparable a la que experimentaven els vailets dels anys seixanta quan un circ hi parava les veles. Però, a més, durant tres dies reals i cinc de virtuals, a qui va estar atent se li va oferir la possibilitat de veure, a través de les pantalles que et projecten món enllà, les mateixes imatges i personatges que cada dia es poden contemplar a la intimitat municipal.

La televisió és un mirall i els humans, davant del mirall, busquem instintivament l'angle que eviti les arrugues i les imperfeccions, però, malgrat tot, l'exercici d'observar-te des de l'exterior sempre ofereix la possibilitat de reconsiderar-te, d'avaluar la teva aparença tal com la deuen veure els altres. Per tant, ara potser no podem arribar a conclusions sobre la nostra salut però sí sobre la nostra aparença.

Llagostera, ja ho saben, té un equip de futbol que, més enllà de les lleis i lògiques d'aquest esport, ha abastat cims increïbles i, això, algun mèrit deu tenir. I un equip de patinatge que ha recorregut molt de món i on es concentren hores i hores de dedicació i esforç. Té, tot i que cada cop menys, les particularitats en el llenguatge i en els recursos expressius que va recrear Màrius Serra. Gent que esturnica en lloc d'esternudar, que a vegades aputega les coses, que parla de sanglantanes, esclàputs i aboies i que, malgrat la traïció dels darrers anys, té estaferms i no manaies. I una associació de segadors i segadores que cada any celebra les festes de segar i batre i una de restaurants que organitza quatre campanyes gastronòmiques anuals, i el sorprenent Museu Vilà, i el prodigi de Can Toni de les Eugues, una entitat que dóna una segona vida als llibres usats i que prepara, per al proper 14 de setembre, la primera Fira dels Llibres Prohibits del Continent. I un savi que gestiona dos observatoris astronòmics i un nucli antic que malgrat que portes endins oculta moltes angúnies i molta pobresa, llueix un esplèndid aspecte exterior. I Can Caciques, l'interessantíssim centre d'interpretació de la història local que acabem d'estrenar i també, i espero que entenguin l'èmfasi, el Carbó d'Ardenya i Gavarres, que impulsa la Cooperativa Idaria i que, com diuen ells, apaga incendis, dóna vida al territori i futur a les persones. Un projecte prou rendible socialment per no abandonar-lo a les crueses del mercat i al qual, les nostres administracions, haurien d'oferir, com a mínim, el suport que s'ha dedicat a la construcció de carreteres i camps de futbol, o a Spanair, o a Ryanair, o al circuit de Montmeló o a escoles de l'Opus Dei.