Quan l'interès és negatiu
Normalment, quan diposites uns diners en una entitat financera, esperes treure un rendiment dels teus estalvis, o sigui cobrar un interès positiu; que al cap d'un l'any et trobis amb més diners que els que havies dipositat. Amb les mesures preses fa uns dies pel Banc Central Europeu, els bancs comercials –que tenen dipositats uns 30.000 milions d'euros en el supervisor monetari– pagaran un interès del 0,10%.
La mesura està presa per impulsar els bancs a treure els diners i a invertir-los amb un interès positiu. D'aquesta manera es busca reactivar el consum i l'economia, que prou falta fa. A casa nostra un dels problemes que tenim és que les empreses no troben el crèdit que necessiten. Una bona part d'elles tenen prou feina a aconseguir que els bancs els refinancin, o sigui que allarguin el termini del venciment del crèdit. Una cosa és un crèdit vençut i no pagat, i una altra, un crèdit refinançat. En el primer cas, el Banc d'Espanya obliga a fer unes reserves sobre el crèdit impagat, ja que el considera un morós. En el segon cas, es tracta d'un crèdit viu i sense tara. En conseqüència, no és fàcil conèixer la situació real d'un banc, perquè ningú pot assegurar el que passarà quan arribi el nou venciment del crèdit. Es pagarà? És tornarà a renovar? Es renovarà parcialment? Ningú ho sap, ni el mateix deutor.
En el cas dels bancs de l'Estat em pregunto on aniran a parar la part d'aquells 30.000 milions d'euros que els pertoquen. El Banc Central Europeu voldria que anessin a parar a les empreses, però ho dubto. Un banc té altres possibilitats. Una és invertir en deute dels estats membres de la Unió Europea. La baixa en la famosa prima de risc pot ser conseqüència de les mesures preses per Mario Draghi, president d'aquell banc amb seu a Frankfurt. Aquestes inversions rebaixaran les despeses financeres de l'Estat espanyol, però poca cosa més. Una part pot anar a les empreses, sense cap dubte, però m'hi jugaria els euros que porto en el moneder –tres o quatre– que aquells diners aniran a les grans empreses. Tot empresari sap que és més fàcil demanar cent milions d'euros que cent mil. El primer serà atès pel director general, perquè es tracta
d'un gran empresari i potser el convidaran a dinar. El segon serà rebut pel director d'oficina, després de demanar dia i hora, i serà sotmès a un interrogatori policial o despatxat en cinc minuts. Hi
ha excepcions, és clar; sobretot si el director és amic de la teva dona o company d'escola.
Em preocupa el tema perquè els bancs han estat dient que no donaven crèdits perquè no hi havia demanda solvent. És possible, però sovint era degut al fet que no tenien diners. Ara pot ser que no vagin tan escanyats. Tornaran a dir el mateix? Podrem saber quins bancs i quins directors són conscients de la responsabilitat social que els van ensenyar en algunes escoles de negocis.
Catalunya és un país de petites i mitjanes empreses. M'hi jugaria de nou els diners del meu moneder que Caixa Bank, Banc Sabadell i l'Institut Català de Finances –depenent de la Generalitat– concediran crèdits nous a les petites i mitjanes empreses. No em jugo els tres o quatre euros en el cas dels altres bancs.
