Els dimonis familiars
Fa uns anys, al començament de la crisi econòmica que encara patim, li vaig sentir dir al professor Antón Costas que el principal problema que planteja tota crisi és el repartiment dels seus costos. I avui, quan sembla que ja hem tocat fons, l'afirmació de Costas té plena vigència. Perquè s'ha salvat Europa del col·lapse financer a costa de descarregar els riscos sobre unes finances públiques ja molt endeutades, fet que ha provocat de retruc que, per quadrar els pressupostos, s'hagin efectuat fortes retallades en els salaris i en les prestacions de l'estat del benestar. Aquestes mesures han provocat l'arribada a Europa de la gran desigualtat que corroeix les societats desenvolupades des de la dècada dels vuitanta.
Va ser als anys vuitanta que va triomfar la tesi que el creixement econòmic passava per debilitar els sindicats, facilitar l'acomiadament i abaixar els salaris. Una fórmula que primer va triomfar als països anglosaxons de la mà de Thatcher i Reagan, i després es va estendre als països desenvolupats asfixiats pel deute. El resultat d'aquesta deriva ha estat que la major part de les rendes del creixement han anat a parar a una minoria molt reduïda, donant lloc a allò que s'ha anomenat “gran divergència” o “gran desigualtat”, pel fet que multiplica les diferències de renda entre els ciutadans. En resum, els costos de la crisi s'han carregat preferentment a l'esquena de les classes mitjanes i de les classes populars en forma de creixement desorbitat de l'atur, caiguda dels salaris, pèrdua de la qualitat de l'ocupació, augment del desigual repartiment entre rendes salarials i rendes del capital, empobriment patrimonial de les famílies a causa de la depreciació de l'habitatge, increment accelerat de la desigualtat de rendes, augment de la pobresa i, en particular, de la pobresa infantil.
No és estrany, per tant, que sorgeixin moviments d'indignats en els grups socials afectats, al percebre la injustícia en la distribució dels costos de la crisi, amb l'enriquiment acumulatiu dels rics i l'empobriment agut dels pobres. I tampoc pot sorprendre que Immanuel Wallerstein pronostiqués —ja a mitjan anys noranta— que “en el període que va de 1990 a 2025/2050 escassejaran probablement (en el sistema mundial) la pau, l'estabilitat i la legitimitat”. Amb la conseqüència final d'un descrèdit galopant de la política, fruit de la decepció d'una opinió pública que gairebé no percep cap mena de diferència entre les alternatives econòmiques ofertes pels grans partits. De fet, resulta evident que la política ha estat capturada per agents molt més poderosos que les seves institucions electives. En aquesta línia, Sánchez Cuenca arriba a dir que “el desenvolupament de la globalització econòmica ha desencadenat un moviment de reflux democràtic” que, al seu torn, ha provocat que “el sistema econòmic acabi sotmetent o absorbint el sistema polític”, de manera que estem davant “d'un sistema capaç de garantir certs àmbits de llibertat personal, però que impedeix la intervenció ciutadana en la decisió efectiva sobre les prioritats col·lectives que van més enllà del que és local”.
És en aquest marc que s'han d'enquadrar els resultats de les recents eleccions europees. Les classes populars i mitjanes han desconfiat dels grans partits als quals tradicionalment votaven i han optat per altres formacions, secundàries o noves, que, gràcies als seus vots, han esdevingut protagonistes de l'escenari polític. Però el que resulta extraordinàriament sorprenent és que, a cada país, aquest vot de protesta s'hagi canalitzat segons la tradició local. Així, a França, país conservador fins al moll de l'os, el vot de protesta s'ha depositat preferentment en el Front National, partit populista d'extrema dreta que ha esdevingut aquesta vegada el partit més votat. Ben al contrari, a Espanya, l'únic país europeu —juntament amb Rússia— de vella i arrelada tradició anarquista, el vot de la queixa se n'ha anat, entre altres, a Podemos, la formació d'esquerra radical que encapçala Pablo Iglesias. Els dimonis familiars.