Els marquesos republicans

Gràcies a l'Enric Marquès (Girona, 1931-1994) vaig saber d'en Bep Marquès (Girona, 1943-2013), tots dos gironins, amics i activistes, però sense lligam familiar. El 2004, treballant en el llibre i l'exposició d'homenatge en el desè aniversari de la mort de l'artista establert a Llagostera, vaig passar a sovintejar més en Bep, seduït per la seva bonhomia, la seva irreverència mesurada i la seva simpàtica sornegueria. El setembre passat en Bep moria als 70 anys, i el setembre vinent en farà vint que va morir l'Enric. Activistes insubornables, eren dos marquesos ben republicans i les seves veus irreductibles farien festa grossa davant la proclamació de Felip VI. Van compartir molts ideals i van participar en la fundació de l'Assemblea Democràtica d'Artistes, una entitat de curta vida però de gran transcendència en la Girona de la Transició. L'Enric va ser un dels integrants de l'equip fundacional del diari El Punt i en Bep va esdevenir impressor (i empresari atípic) per tradició familiar. I en l'interès pel paper, per la tinta, per la composició i per les lletres, hi ha un altre cordó que els unia en la seva militància d'artistes artesans. L'Enric, pintor de gran potencial, va deixar els pinzells quan va tornar de París a començaments dels setanta. En canvi, en Bep, que havia dibuixat i pintat sense mostrar l'obra, i només havia tingut una activitat pública durant l'època del reivindicatiu Grup Praxis, havia tornat a les teles i el cavallet feia poc temps. Ara, gràcies a l'antològica que es pot veure a la Fundació Valvi fins al 31 de juliol, descobrim que era un pintor amb moltes possibilitats. La seva obra desprèn l'empatia que ja teníem amb la seva persona. En Bep era un seductor i les noies l'adoraven, davant la complicitat de la Carme, la seva dona. Ell sempre buscava connivència d'amics, coneguts i saludats, i poques vegades he vist una unanimitat com la que generava la seva figura. Era un conversador tan encantador com ben informat, tot i que també li agradava la xafarderia ciutadana que pregonava amb una certa discreció. En Bep era una persona que disfrutava de la vida i la feia disfrutar als qui vam tenir el plaer de tractar-lo. La paciència i fidelitat amb els seus amics eren permanents i, encara que feia bandera de les seves conviccions, diguem-ne irreductibles, era respectat per tothom.