Benvolgut Jaume

Des que sé que has abandonat la vaga de fam tinc el cor més tranquil. Patia, ja t'ho deus pensar, com tanta i tanta gent, per la teva salut, i pensava sovint en els de casa teva, la teva família i els teus amics, en com es devien sentir veient-te cada dia més dèbil però alhora cada dia més fermament convençut que havies de seguir amb la teva lluita... Patint per tu i orgullosos de tu. Quaranta dies de vaga de fam, i has plegat perquè els metges t'han advertit que aviat seria massa tard. Si no haguessis abandonat la vaga a temps, segurament t'hauries mort. No vull pensar-ho. Perquè saps què passa, Jaume? Doncs que en Bauzà –irracional, inhumà, sord– no se n'hauria sentit gens responsable. Hauria dit que la decisió era teva, que vas començar la vaga lliurement i que la seva política lingüística i educativa no s'atura ni per la vida de ningú. La teva protesta és radical, heroica, exemplar i, si m'ho permets, molt bella. Posar en perill la salut i la vida per defensar la llengua és realment contundent, però és que a les agressions, les vexacions, el desprestigi i els atacs que ha rebut els últims temps la llengua catalana a les Illes no s'hi pot fer front de cap altra manera: el govern de Bauzà té entre cella i cella que el català desaparegui i les seves maniobres, decrets i expedients no es poden anomenar amb cap altra paraula que no sigui guerra.

Ara, Jaume, recupera't. Descansa i menja. Repassa totes les mostres de solidaritat que has rebut aquests dies: això també t'alimentarà. Sàpigues, només, que la lluita continua, que et necessitem fort i que estem amb tu. Que al Principat, al País Valencià i a la Catalunya del Nord sentim en carn pròpia els atacs que rebeu. Perquè la llengua és una, i l'intent de silenciar-la en alguna de les terres on es parla és un intent de silenciar-la tota. Una abraçada ben forta per a tu i els teus.