Integritat política i fracàs
Al juny de 1938 és primer ministre de França Léon Blum. Governa el Front Popular, coalició de radicals i socialistes amb el suport parlamentari dels comunistes. Visit a Blum Hjalmar Schacht, ministre d'Economia del Reich. La guerra està a punt d'esclatar. Blum li diu a Schacht: “Sap qui sóc, sap que sóc marxista i jueu. Ara seiem i parlem.” Des de jove, Blum va destacar per una intel·ligència extraordinària. Excel·lent crític literari, Gide va dir d'ell quan va entrar en política: “Quin gran crític ha perdut França”, gran jurista i un dels polítics més lúcids i honestos de França al segle XX.
Blum s'oposa al 1920 a l'entrada del socialisme francès a la Tercera Internacional dominada per Moscou. Hi havia els que volien el manteniment de la democràcia i els fascinats per la Revolució Russa d'octubre de 1917, partidaris de la presa del poder per la força. Aquesta divergència dóna lloc a l'escissió definitiva de socialistes i comunistes forçada per Lenin. Els comunistes no li ho perdonaran mai. Malgrat l'escissió, el partit socialista guanya las eleccions del juny de 1936. Es forma una coalició, el Front Popular, que apuja els salaris, estableix la jornada laboral de 40 hores, les vacances pagades i el dret a una negociació col·lectiva, organitza el Banc de França i nacionalitza els ferrocarrils. Un gran paquet de reformes sense precedent a la història de França des de la caiguda de l'Imperi de Napoleó III.
Blum no ajuda la República Espanyola venent-li armament. La derrota d'aquesta a la Guerra Civil fa perdre a França un aliat. Cedeix a la pressió del Regne Unit, que, governat per la dreta, no volia ajudar el govern espanyol d'esquerra. Per França l'entesa amb els britànics era clau en aquells anys...
Els partits de dreta, els d'esquerra no tenen majoria al Parlament, fan caure el govern del Front Popular, que dura poc més d'un any, i França es troba en una situació de fragilitat política en els complicats anys de 1937 a 1939 quan més necessària era una política ferma enfront del feixisme i el nazisme.
Blum no estava al Govern quan es produeixen al 1938 els acords de Munic amb Hitler i se li deixa annexionar els Sudets però hi vota a favor al Parlament: “L'acord no em produeix alegria i em trobo dividit entre un covard consol i la vergonya.” La política socialista havia estat de desarmament i contenció als anys 20 i 30. Malgrat això el govern del Front Popular impulsa una política de rearmament més decidida que la dels partits de dretes però que arriba tard, la guerra esclata al setembre de 1939. La derrota de França al 1940 porta al govern el general Pétain. Blum és un dels 80 diputats que s'hi oposen votant en contra que aquest assumeixi plens poders i s'iniciï un règim dictatorial i feixista que dura fins al 1945. Declara que “amb aquesta mesura es deshonra França”. Mesos després, al setembre de 1940, és empresonat i portat a judici. És acusat d'haver afeblit França abans de la guerra. Capgira l'argument i demostra que són precisament els acusadors els responsables de l'acusació. Els alemanys dissuadeixen Vichy de continuar el judici que posava en evidència el cinisme i la feblesa del règim del general Pétain. Torna a la presó i és transferit als alemanys, que el traslladen al camp de concentració de Buchenwald. Salva la vida probablement pel valor que un presoner com ell podia tenir al final de la guerra en cas d'intercanvi. Refusa presidir el govern de De Gaulle al 1947: “Sóc gran i concito l'odi dels comunistes, de qui necessites que donin suport al teu govern...”
La integritat política de Léon Blum està fora de dubte, la seva fidelitat als valors republicans és inqüestionable, però la defensa del socialisme democràtic com a ideologia per fer la societat més justa és la base de la seva vida. No té l'èxit polític que hauria necessitat França en un període crític de la seva història, no per manca d'intel·ligència o coratge ni per voluntat o capacitat d'arribar a acords. La trajectòria política de Blum està plena de cessions per mantenir el que ell considerava essencial de la seva acció política. Les circumstancies històriques que li toquen viure el superen... Quan aquestes són excepcionals cal una determinació política absoluta, sense consideracions que encara que fundades afebleixen la pròpia posició i donen força als adversaris. És una lliçó històrica inapel·lable i permanent... que es repeteix.
