La destrucció de l'Iraq
L'amenaça de neteja i homogeneïtzació confessional preludia
un futur de violència sectària interminable
El problema de jugar amb foc és que et pots cremar. És el que ha succeït a l'Orient Mitjà. Ara el centre d'atenció és l'Iraq, on
l'Exèrcit Islàmic de l'Iraq i el Llevant (EIIL) ha aconseguit el control de gran part del nord-oest sunnita del país i es troba a uns seixanta quilòmetres de Bagdad. L'exèrcit iraquià ha fugit en desbandada davant d'uns combatents foguejats en la guerra de Síria, on controlen gran part del territori que va des d'Alep fins a la frontera amb l'Iraq, amb l'excepció del nord kurd. Nascut com una escissió d'Al-Qaida i liderat per Abu Bakr al-Baghdadi, l'EIIL practica una violència extrema i vol implantar un califat basat en una versió excloent de la xaria. El seus recursos provenen de la península aràbiga i dels camps de petroli que controla a Síria.
Tres dècades de guerra (contra l'Iran, 1980 i 1988; contra la coalició de George Bush, 1991, i contra els Estats Units, 2003) i una llarga ocupació (2003-2012) han deixat l'Iraq en una situació límit: econòmicament arruïnat i políticament esquinçat pels enfrontaments entre xiïtes (el 63% de la població) i sunnites (17%), mentre en el nord-est es consolidava un Kurdistan pràcticament independent. Des del 2006, la política sectària del primer ministre Nuri al-Maliki ha radicalitzat els líders religiosos i tribals sunnites, que no han dubtat a facilitar l'ofensiva de l'EIIL.
I ara tot són lamentacions pels errors del passat. Dels neocons i el seu somni d'un Orient Mitjà democràtic forjat a cops d'invasió, i de Barack Obama amb una retirada que deixava un país desestabilitzat amarat per la violència sectària. D'Al-Maliki, que ha estat incapaç de forjar unes polítiques favorables a la cohesió social i política. Dels teòcrates de Riad, que des de 1979 viuen obsessionats per l'amenaça d'una expansió xiïta que abastaria des de Teheran fins a Beirut passant per Bagdad i Damasc. De Teheran, que volia convertir l'Iraq en un país aliat gràcies a la seva majoria xiïta i al govern d'Al-Maliki. D'Israel, que negant-se a qualsevol mena de negociacions no ha contribuït a apaivagar la tensió que provoca la seva política d'ocupació dels territoris palestins, i de Baixar al-Assad (i per derivació de Moscou), que va respondre amb l'exèrcit a les legítimes aspiracions de l'oposició arrossegant Síria cap a una brutal guerra civil. Tots varen pensar que les tensions comunitàries facilitarien els seus objectius. Avui, però, les tensions s'han desbordat i els grups radicals sunnites estan fora de control. Només els kurds iraquians semblen saber on van i davant de l'ofensiva de l'EIIL han ocupat Kirkuk, que consideren la seva capital històrica. Ara el Kurdistan iraquià és el més semblant a un estat a la regió, amb les seves pròpies institucions i un exèrcit de 50.000 peixmergues ben ensinistrats i amb armament modern que constitueix la força militar més important a la regió.
En suma, no s'albiren gaires esperances: l'Iraq i Síria sumits en unes guerres que són camp adobat per als grups gihadistes més violents i que estan provocant milions de desplaçats i de refugiats (i de retruc d'emigrants que intenten arribar a Europa); els Estats Units, amb el dubte d'intervenir de nou a l'Iraq, la qual cosa seria difícilment acceptable per a la seva opinió pública; Ankara, temorosa per la guerra que es lliura a la seva frontera meridional i per la creixent importància que està adquirint el Kurdistan iraquià (mirall dels kurds turcs i sirians); Riad, sense nord i amb una lectura equivocada de l'escenari; Teheran, disposat a sortir en defensa dels xiïtes iraquians, la qual cosa podria provocar una momentània confluència d'interessos amb Washington. I, en l'horitzó, el perill d'una desestabilitzadora balcanització de l'Orient Mitjà en forma de neteja i homogeneïtzació confessional que preludiaria un futur de violència sectària interminable.
