Profecies racionals

En un article publicat a Presència el novembre passat, l'escriptor Joan-Lluís Lluís va apuntar que el rei Juan Carlos I abdicaria abans de l'estiu. Lluís, amb modèstia, atribueix aquest encert al fet de viure a Perpinyà, a vint-i-vuit quilòmetres del Principat, una separació que segons ell mateix li atorga “l'oportunitat d'observar Catalunya amb una mica de distància”.

L'entronització de Felip VI promou noves hipòtesis de futur. Una de les més impactants seria que la consulta d'autodeterminació de Catalunya finalment pogués celebrar-se amb l'autorització de l'Estat. Més arriscat és encertar si se celebraria el proper 9-N i si se celebraria en els termes que va anunciar el president Mas. Però és evident que en els últims dies hi ha hagut significatius moviments de plaques tectòniques, que permeten envigorir aquesta hipòtesi. Hi ha hagut l'enèsima sobreactuació de Duran Lleida, un to be or not to be de teatre amateur però efectiu per escenificar el punt de tensió dramàtica que exigeix l'adveniment cobejat de la tercera via. Per primera vegada comencen a aparèixer personalitats que, tot i ser agrament contràries a la independència de Catalunya, defensen públicament la celebració del referèndum. I fa pocs dies Joaquim Gay de Montellà, president de Foment del Treball, demanava que s'autoritzés “una consulta”. Ho feia amb el pèrfid argument que el “sí a la continuïtat de Catalunya dins d'Espanya” és més que factible perquè resulta majoritari entre la població. És a dir: sí a la democràcia si la democràcia és l'instrument que valida les meves posicions.

Caldrà veure l'evolució d'aquestes plaques tectòniques. Però recordem-ho un cop més: sense una sòlida convicció democràtica i sense un marc de discussió equitatiu, la consulta seria un mer instrument retòric, pura bijuteria del despotisme. És clar: la celebració de la consulta no ha de comportar l'abaratiment de la democràcia.