Felipe, amb e d'Espanya

elipe o Felip? Alguns mitjans de comunicació catalans, minoritaris, han optat per anomenar el nou rei d'Espanya Felipe VI, conservant-li el nom original i anant així a l'encontra de les convencions. Diria que tenen tota la raó. La regla d'ús dels noms propis estrangers, com tota regla, és subjecta a possibles evolucions i, en aquest cas, l'evolució va en el sentit de la restricció: cada vegada es tradueixen menys els noms propis.

Segons els criteris acadèmics, l'adaptació al català afecta categories precises de persones. Els més evidents i subjectes a la unanimitat són els noms de persones reals o imaginàries de l'antiguitat grega: Homer, Plató, Alexandre el Gran, Apol·lo, Afrodita, Hèctor, Penèlope... i de l'antiguitat romana: Ovidi, Virgili, Sèneca, Neró, Mart, Vulcà... L'ús de la forma catalanitzada s'estén al període medieval i del Renaixement: Carlemany, Joana d'Arc, Tristany i Isolda, Miquel Àngel, Dant, Maquiavel... Ara bé, ja no és un ús tan ferm: Leonardo da Vinci no ha estat substituït per Lleonard de Vinci, Rafael ha de competir amb Rafaello, Martí Luter amb Martin Luther i Galileu, amb Galileo Galilei. De fet, la catalanització de noms va continuar fins a la primera meitat del segle XX, quan es podia trobar esment, a vegades, de Juli Verne, Lleó Tolstoi, Miquel de Cervantes o Guillem Shakespeare. Des de llavors, però, la tendència s'ha alentit, gairebé fins invertir-se. Si ja ningú no diu Juli Verne, tampoc ningú no diria Pau Auster o Humbert Eco.

Queda el cas dels monarques. Els noms dels reis, reines, prínceps, princeses i papes –papesses, potser, un dia– es tradueixen sistemàticament. Cal dir, però, més aviat, que es traduïen sistemàticament. Pel que fa als papes, la traducció és potser aconsellable en la mesura en què el nom oficial, llatí, no sempre és fàcil de manejar –Franciscus, Benedictus, Joannes Paulus, etcètera–. Ara bé, els noms traduïts dels monarques temporals pateix una erosió evident. El més afectat per aquest fenomen haurà estat Juan Carlos, el nom del qual la gran majoria de mitjans de comunicació internacionals han conservat tal qual des dels inicis del seu regnat. Com també fan, avui, amb Felipe. Gosaria dir que aquesta evolució es deu a un canvi de mentalitats. Avui ja ningú no creu que un monarca ho sigui de dret diví, ni que tingui sang blava.

Les monarquies s'han banalitzat com una forma específica de representació d'un estat, i no precisament la més moderna ni la més envejada. I si els noms dels caps d'estat que no són monarques no es tradueixen, per què cal traduir el nom dels reis, essent aquests d'una matèria idèntica a la de qualsevol ésser humà? Per tant, perduda la potència del símbol i de l'essència, també es perd la necessitat de la traducció. Felipe serà Felipe a tot arreu justament perquè la monarquia ja no impressiona gairebé ningú. La traducció del seu nom seria més aviat el símptoma d'un vincle particular i per això crec és que com més serà conegut com a Felipe a Catalunya més Catalunya serà fora d'Espanya.

F