El candidat

“No tothom pot dir que s'ha presentat a les eleccions europees”, em diu, d'entrada, l'Eduard Carreras, quan li demano que em parli de la seva experiència encapçalant l'Agrupació d'Electors DER (Discapacitados y Enfermedades Raras). No tothom ha viscut amb tanta intensitat els darrers mesos, ni amb un equip i recursos tan humils ha aplegat més de trenta-cinc mil signatures en un temps rècord per poder formalitzar la candidatura, ni ha aconseguit arribar des del no res fins als col·legis electorals de tot l'Estat espanyol. Però els que formaven la candidatura que encapçalava l'Eduard no són tothom. Ell pateix una distròfia muscular, d'altres tenen afectacions similars o les viuen a la família, però tots tenen el coratge i la motivació que proporcionen les causes més justes, i, més enllà d'identitats i sensibilitats individuals, tenen arreladíssimes complicitats escampades arreu.

Quan parla de l'origen del seu projecte i de la voluntat d'arribar al Parlament Europeu, invoca la defensa d'una major qualitat de vida per a un col·lectiu del qual ell forma part sense possibilitat d'elecció, i mai s'oblida d'esmentar en Samuel, un amic malagueny afectat per una malaltia semblant a la seva, que va morir fa un any. Qui sap si, amb menys dificultats per al desenvolupament de la vida quotidiana, amb menys barreres arquitectòniques i més recursos destinats a la investigació, en Samuel encara seria amb nosaltres, diu. És un estímul prou poderós i també ho és –afegeix– la resposta de tantíssima gent coneguda i desconeguda que s'han aproximat a la seva iniciativa.

Van fer la campanya electoral amb un pressupost de zero euros i han aconseguit 32.833 vots. No són suficients però no està malament, comenta aquest jove llagosterenc que al seu poble va situar la candidatura de DER en quart lloc, davant del PP i en uns moments històrics en què la sobirania és la mesura de totes les coses. L'objectiu era arribar a la gent i situar les seves reivindicacions a les agendes polítiques, despertar l'interès dels mitjans de comunicació i aprofitar l'oportunitat per explicar-se, però també en aquest àmbit han trobat barreres. En règims d'opinió pública, qui no accedeix a la premsa, la radio i la televisió, ni existeix, ni es pot fer entendre, ni pot aportar cap mot al gran discurs de la classe política. Ell i els seus n'hi volen aportar alguns que parlen d'igualtat d'oportunitats, dels obstacles que cal abatre, dels recursos que convé destinar a la dignitat i la felicitat de les persones, de patiments que es poden estalviar, de qualitat de vida, o de l'atur i la precarietat que afecta sempre els més vulnerables. Entre els discapacitats és del 60%, diu l'Eduard. També de recursos, sensibilitat i societat del benestar comparada. A Alemanya, una cadira de rodes com la seva la proporciona l'estat; aquí es considera un luxe. A Londres, amb cadira, pots pujar a tots els trens, metros i busos; aquí tens treballs per sortir de casa.  Aquest és el combat de l'Eduard i els seus: aconseguir que la força moral esdevingui poder polític.