Monarquia? Sí! Digui, digui...

En complir catorze anys, el juny de l'any 1942, vaig deixar reglamentàriament l'escola primària. El meu pare, administrador de les finques dels marquesos de Muller i arrendatari de les del general Dolsa, necessitava ajuda. Els pantalons llargs en substitució dels curts em van convertir en productor, mot del sistema nacional sindicalista franquista. Bé, i alguna cosa més. Faltava la “posada de llarg” política que el meu pare feia als joves.

Sota un garrofer gegant centenari d'una finca ran del poble, d'ombra acollidora per als vells en sortir a caminar, em va dir: “David, hem de parlar! –m'havien avisat– Et faré unes consideracions bàsiques de política –mitja hora– per a quan s'eradiqui la dictadura i el poble triï el seu camí. Saps que els Marca som republicans, la millor forma de govern. Amb bons governants, és perfecta. El poble viu en llibertat. El 1873/74 va tenir lloc la curta vida de la Primera República, i del 1930 al 1939, la segona, arrabassada per la Guerra Civil. Punt. Ara, però, he de proclamar respecte per la monarquia. Els Àustries i els Borbons, els últims temps de regnat van augmentar dignament les empentes. No ho oblidis! –volia parlar, en va– Dels dos últims segles, els anys millors per a la pagesia i els pobles, en què no va faltar un duro, hi va haver feina, ordre i pau, van ser del 1923 al 1930, amb la dictadura de Primo de Rivera.” Plaf! Vaig quedar xafat! L'actual moviment fa que ho recordi.

Si les monarquies a Europa –excepte l'anglesa– han perdut força o poder o bé s'han extingit i a la resta del món han desaparegut les més antigues, aquí escenifiquen una comèdia dramàtica, en què el protagonista, cansat de fer comèdia, esgotat de beure, trempar i riure, malalt, amb familiars en mans de la justícia per presumptes delictes tributaris, monetaris i suborns, amb l'oportunitat magnífica per plegar i retirar-se a la sierra a collir romaní, es permet que ens castiguin amb un reiet jove, amb bona salut, disposat a gastar sense fre els nostres diners i a salvar la pàtria. La comèdia és digna d'un bon autor i les escenificacions, d'obra dramàtica d'estrena a París. Els diaris –tots– fan pena de veure i llegir. Al degà, l'endemà de la declaració d'abdicació, en portada i en les primeres planes van sortir articles de la família editora. I els altres mitjans, per l'estil. La setmana que acaba és per avergonyir el més tolerant. Molts caps han fet declaracions dures, però en els actes no van obrir boca. Bé, sí, per menjar exquisideses franceses, en el refrigeri de després de l'abdicació de dimecres al Palau Reial. Aleshores va ser el moment en què un petit grup de llançats van dir en un apart a Felip: “Li oferim una esplèndida jubilació i cinc anys més d'estada a La Zarzuela si es retira ara.” Estúpid no ho és, perquè somrient els va dir: “Ho agraeixo. No puc retirar-me avui perquè fins demà no en seré, de rei, però el preludi ja m'agrada!” Va sonar el seu mòbil: “Monarquia? El rei?”, van preguntar, i ell va fer: “Sí! Digui, digui...”