Cridar la sort

Escric aquesta columna la vigília de Sant Joan: ja tenim les coques i el cava per aquest vespre; petards no, perquè la mainada de casa ja són massa grans per a les piules i les bengales, i els petards de mida superior sempre m'han semblat una mica salvatges –i a més el soroll fa patir molt el gos i els gats, que ja s'han amagat i no sortiran fins que la cosa estigui tranquil·la. A mi la nit de Sant Joan m'agrada perquè és el preludi d'un temps que, tot i que ara és força cruel –la feina, si en tens; la calor; les vacances, si en fas, que costen de pagar–, havia estat un dels millors de la infantesa. Sant Joan ens fa il·lusió perquè encara tenim tots a la memòria les revetlles de quan érem petits, que sí que eren la porta de les vacances, oberta de bat a bat, l'escola acabada, l'estiu que s'allargava interminablement, els melons, les síndries, els préssecs d'aigua, les hores de lectura, els primers banys de mar. M'ensenyaven que aquesta és la nit de l'amor, l'amabilitat, la permissivitat, i jo aprenia que a la foguera, a més de mobles vells i andròmines, s'hi cremaven els maldecaps, i que fades i goges eren petits esperits màgics, lleugers i simpàtics, a qui podíem demanar desitjos assenyats. I sentíem, com diu un poema de Carner, en la bonança de la nit, olor d'alfàbrega i de ginesta. I no ens descuidàvem el ritual de cada any: escriure en petits papers el nom dels nens que ens agradaven, cargolar-los estrets i deixar-los en un bol ple d'aigua, a sota el llit: l'endemà sempre n'hi havia un de més descargolat que els altres... Jo aquest any seguiré la tradició però, en comptes de noms de nens, als papers hi escriuré les respostes a les preguntes del 9-N. Posaré tres papers, ben cargolats: en un hi escriuré SÍ-SÍ, en l'altre SÍ-SÍ i en l'últim SÍ-SÍ. Això és fer tampa!, em direu. Però és que jo sempre ho he fet així. Tota la vida, als papers cargolats amb els noms dels nois que m'agradaven –i amb qui m'havia de casar!– sempre hi havia el mateix, i l'endemà al matí, evidentment, el nom que hi havia al paper més desembolicat era el que jo volia. Però jo d'això no n'he dit mai fer trampa, sinó cridar la sort.